El context no podia ser més desfavorable per a l’ajuda al desenvolupament enviada des d’Occident als països africans. Per una banda, l’elecció de Donald Trump als Estats Units ha suposat l’aturada directa de la gran majoria de programes i més de 60.000 milions de dòlars retallats (o estalviats, segons es miri).
Per altra banda, els països europeus es troben entre l’espasa militar i la paret fiscal en voler incrementar els seus pressupostos de defensa i alhora disposar d’escassíssim marge per expandir el seu deute públic (situació aquesta última idèntica als Estats Units).
De fet, els principals donants europeus ja han començat a vacil·lar: Alemanya, Regne Unit, França, Països Baixos i Bèlgica també han reduït els seus pressupostos destinats a l’ajuda internacional en els darrers mesos.
Malgrat tot el bé que la contínua cascada de dòlars i euros ha fet en les darreres dècades, també cal recordar que aquests diners fàcils han actuat com una droga sobre les finances públiques i també el sector privat africà.
L’allau de finançament gratuït ha estat un poderós incentiu pervers que ha permès al continent africà “anar tirant”. L’ajuda internacional ha acabat representant un percentatge que se situa entorn d’una tercera part de la despesa pública de l’Àfrica subsahariana, facilitant que els governs poguessin cobrir les necessitats més bàsiques de la població, però desincentivant a canvi la productivitat.
El resultat d’aquesta atribució subòptima de recursos ha estat un boom demogràfic que no ha vingut acompanyat d’un creixement equivalent de l’economia.
Per exemple, el 1991 la Xina disposava d’un PIB per càpita de menys de 1.650 dòlars nord-americans, mentre que la mitjana de l’Àfrica subsahariana era de més del doble. En canvi, 32 anys més tard, el PIB per càpita xinès havia passat a ser de 22.000 dòlars, mentre que els països africans estaven estancats entorn dels 4.300.
La causa d’aquesta manca de desenvolupament se situa en bona part en la falta d’incentius dels governs i el sector privat a estalviar, a prendre riscos, a innovar i a invertir.
Durant dècades, els sectors més productius de l’economia africana s’han limitat a l’agricultura i l’extracció de recursos naturals, amb una transformació dels mateixos inexistent o en el millor dels casos, molt limitada.
És cert que el sector primari fou el que els colonitzadors europeus iniciaren en el seu moment, però també ho és que després de la independència les elits africanes no han volgut diversificar les seves economies per temor a perdre poder, seguint la tesi de les institucions inclusives contra les extractives dels economistes Acemoglu i Robinson.
Amb la fi dels diners fàcils proporcionats pels donants internacionals, els africans disposen d’una oportunitat per a recuperar el temps perdut. El missatge que ha llançat recentment el president de Zàmbia, Hakainde Hichilema, “treballar, treballar, treballar” no podria ser més pertinent en un moment en què l’ajuda exterior sembla haver entrat en un llarg declivi.
Però perquè aquest treball disposi del màxim de possibilitats de donar fruit, calen inversors. I aquí és on entra el sector privat internacional, que pot jugar un rol molt més efectiu que els governs en assegurar un desenvolupament sostenible als països africans.
El sector privat internacional pot jugar un rol molt més efectiu que els governs en assegurar un desenvolupament sostenible als països africans Share on X
