Espanya afronta una de les crisis demogràfiques més greus d’Europa. La taxa de fecunditat se situa persistentment per sota del nivell de reemplaçament (2,1 fills per dona), i des de fa anys es manté entorn d’1,2–1,3 disminuint a 1,12.
L’envelliment accelerat de la població, combinat amb una estructura laboral tensionada i un sistema de pensions de repartiment, dibuixa un escenari estructural delicat: cada cohort activa és més reduïda en relació amb la generació jubilada que ha de sostenir.
En aquest context, la decisió del Govern de modificar l’accés automàtic al bo social elèctric per a famílies nombroses obre un debat que va molt més enllà d’un descompte del 25%–40% en la factura de la llum (fins al 100% en casos de vulnerabilitat severa). La reforma —que exigirà modificar el Reial decret 897/2017— estableix que les famílies amb tres o més fills deixaran de tenir accés automàtic al bo social si no compleixen determinats llindars de renda, encara pendents de definició final.
Les xifres del programa
A finals de 2025, 454.382 famílies nombroses eren beneficiàries del bo social elèctric. D’aquestes, 284.935 el rebien sense criteri de renda específic, pel simple fet de ser família nombrosa. Amb la reforma, una part significativa podria perdre l’accés si supera els futurs llindars.
La qüestió central és conceptual: ha de ser aquesta ajuda una política assistencial o una política d’incentiu estructural?
Assistència versus foment: dues lògiques diferents
Les polítiques públiques poden respondre a dues lògiques diferenciades:
- Assistencial, orientada a pal·liar situacions de necessitat o pobresa.
- De foment, destinada a estimular conductes considerades socialment beneficioses.
La universalitat de determinades ajudes familiars no respon necessàriament a criteris redistributius, sinó a la lògica d’incentiu. En molts països europeus amb polítiques pronatalistes consolidades, els beneficis fiscals o transferències vinculades a fills tenen caràcter universal o quasi universal, precisament perquè el seu objectiu és compensar parcialment el cost estructural de la criança, de manera d’animar a tenir els fills desitjats.
Quan una ajuda universal passa a estar condicionada exclusivament per renda, es produeix un canvi de naturalesa: deixa de ser instrument de foment i es converteix en instrument assistencial. Aquesta mutació conceptual no és neutra en un país amb dèficit estructural de natalitat.
El cost real de criar fills
Un element sovint absent del debat és la magnitud econòmica de la criança. Les estimacions acumulades per fill entre 0 i 24 anys situen el cost total entorn dels 309.250 euros, distribuïts aproximadament així:
- 0–2 anys: 32.624 €
- 3–5 anys: 28.553 €
- 6–11 anys: 70.187 €
- 12–18 anys: 102.375 €
- 19–24 anys: 73.511 €
Aquestes xifres inclouen despesa directa en alimentació, habitatge, educació, transport, roba i altres necessitats bàsiques. No incorporen plenament el cost d’oportunitat —reduccions de jornada, penalització salarial, menor acumulació de capital— que afecta especialment les mares i que és molt elevat.
En un sistema de pensions de repartiment, cada fill és, en termes macroeconòmics, un futur cotitzant. El retorn social de la inversió familiar supera àmpliament el cost de les ajudes públiques amb un ROI superior a 1. Des d’una perspectiva estrictament actuarial, els fills contribueixen a sostenir el sistema del qual també es beneficien persones sense descendència.
Aquesta externalitat positiva —aportació futura al sistema— és l’argument central per justificar polítiques de foment.
L’efecte fiscal corrector
Un altre aspecte tècnic rellevant és l’efecte del sistema fiscal. Quan una família nombrosa amb renda mitjana o mitjana-alta rep una ajuda monetària o un descompte, aquest pot computar com a renda o interactuar amb trams impositius. En conseqüència, part del benefici es reabsorbeix via IRPF.
Això implica que el cost net per a l’Estat pot ser inferior al que aparenten les xifres en brut. L’anàlisi de cost-benefici no pot limitar-se al volum nominal de l’ajuda; ha d’incorporar l’efecte retorn fiscal i l’impacte dinàmic en cotitzacions futures.
Si, com s’ha assenyalat, el 60% de famílies nombroses beneficiàries es troben en franges de renda mitjana o mitjana-alta, el debat no és simplement redistributiu, sinó estratègic: es vol incentivar la natalitat també en aquests segments, o es considera que la política ha de focalitzar-se exclusivament en la vulnerabilitat?
Demografia i immigració: complement o substitució?
Espanya ha compensat parcialment el seu dèficit de natalitat amb immigració. Tanmateix, la immigració no és una variable homogènia: el seu impacte fiscal depèn del nivell de qualificació, trajectòria laboral i integració al mercat de treball.
Els estudis econòmics mostren que la contribució neta al sistema pot variar significativament segons el perfil. Per això, confiar exclusivament en fluxos migratoris per equilibrar la piràmide poblacional pot ser insuficient si no va acompanyat d’una política familiar robusta. I la immigració que arriba a Espanya té majoritàriament al final de la seva vida activa un saldo negatiu, el que significa que és ajudada per la resta de contribuents.
El dilema polític
La reforma del bo social elèctric no és, en termes pressupostaris, una partida determinant. El seu significat és simbòlic i conceptual: representa un desplaçament de la família nombrosa des d’un reconeixement estructural cap a una categoria assistencial condicionada.
La pregunta de fons és quina estratègia demogràfica vol adoptar Espanya en les pròximes dècades. Si la natalitat és considerada un bé públic amb retorn social positiu, la política haurà d’articular incentius clars, estables i previsibles. Si es considera una decisió estrictament privada, l’Estat limitarà la seva intervenció a la vulnerabilitat.
Criar un fill fins als 24 anys costa més de 309.000 €. Espanya té una de les taxes de natalitat més baixes d’Europa. És lògic reduir incentius a qui té 3 o més fills? Share on X
Loading ...
