El símbol no podria ser més inquietant: 20 anys després dels traumàtics atemptats d’Al Qaïda contra les Torres Bessones i el Pentàgon, els Talibans tornen a governar a l’Afganistan, el país que els acollí per preparar aquell covard assalt.
Al Qaïda ha estat el grup jihadista més representatiu de la guerra santa islàmica contemporània. Una entitat que nasqué durant un període durant el qual el món pensava que la religió era una cosa del passat. En efecte, la titànica lluita entre dues ideologies d’origen occidental, el liberalisme i el comunisme, ocupava tot l’espai i feia de la cosa sagrada un anacronisme.
Enmig d’aquell món absorbit per les dues super-potències, un combat mil·lenari es tornava a despertat: la Jihad, la guerra santa dels musulmans.
És cert que el seu despertar fou certament instigat, almenys en part, pels Estats Units a la recerca d’aliats per fer front a l’Exèrcit Roig en un remot país d’Àsia Central.
Però acusar Washington d’haver despertat la bèstia seria injust: que la Jihad hagi tornat al panorama mundial es deu més aviat a factors interns del món islàmic, el primer dels quals el ressentiment acumulat contra els infidels cristians, que humiliaren la Umma, la comunitat mundial dels creients musulmans, a partir de la decadència de l’Imperi Otomà al segle XVIII.
Si els cristians consideren la Bíblia com la paraula amb què Déu ha inspirat els homes, la majoria de musulmans pensa en canvi que l’Alcorà és, paraula per paraula, obra divina
L’altre factor decisiu en l’auge del terrorisme jihadista ve encara de més lluny: es tracta del camí que feu la religió musulmana a partir del segle X. Un camí que és l’oposat al que el cristianisme ha caminat, i que ha consistit en rebutjar qualsevol interpretació no literal dels textos sagrats. Wahabites i salafistes, però també molts altres grups més moderats, coincideixen en aquest punt.
Si els cristians consideren la Bíblia com la paraula amb què Déu ha inspirat els homes, la majoria de musulmans pensa en canvi que l’Alcorà és, paraula per paraula, obra divina. Una diferència teològica subtil però d’implicacions potencialment enormes.
Amb aquests dos ingredients coent-se a foc lent, el domini occidental del món i el triomf dels seus valors individualistes després de la victòria contra el comunisme actuà com l’espurna del foc (si bé inclús abans de la fi de la Guerra Freda ja s’havien donat atacs jihadistes mortífers, com els de Beirut al 1983).
La tensió acumulada es desfermà contra els Estats Units d’Amèrica, percebuts com “el gran Satanàs” pels jihadistes pel seu paper de potència occidental hegemònica.
No fou gens difícil presentar l’ofensiva anti-terrorista dels Estats Units i els seus aliats com una croada dels “infidels” contra l’islam
Després del 2001, Al Qaïda aprofità l’agressiva resposta nord-americana per guanyar la simpatia de milions de musulmans arreu del món. Amb els dos ingredients esmentats més amunt no fou gens difícil presentar l’ofensiva antiterrorista dels Estats Units i els seus aliats com una croada dels “infidels” contra l’islam.
Entraren llavors en joc dos factors més que estengueren la guerra santa islàmica a nous fronts. El primer troba el seu origen en la cada cop més nombrosa immigració de confessió musulmana instal·lada als països occidentals, i particularment a Europa occidental.
La gran majoria d’aquests nous europeus ha estat, per raons com s’ha vist més amunt pròpies a la tradició dels nouvinguts, però també per falta de voluntat europea com es veurà més avall, incapaç d’abraçar els valors i codis de les societats occidentals.
La distància s’ha acabat en alguns casos convertint en hostilitat, i aquesta ha portat la Jihad armada al cor del Vell Continent, com els nombrosos atacs terroristes dels últims 15 anys han malauradament demostrat.
La incapacitat de l’Occident post-modern i desvinculat per reafirmar-se en la seva lluita contra un model que li és diametralment oposat és total
El segon factor és la incapacitat total de l’Occident postmodern i desvinculat de reafirmar-se en la seva lluita contra un model que li és diametralment oposat.
Les manifestacions dels dubtes que impossibiliten imposar-se als jihadistes són diverses. La primera de totes i més evident és la doble vara de mesura per avaluar les religions, consistent en enfonsar el cristianisme i lloar l’islam.
Es tracta d’un argument provinent del marxisme cultural, posat al dia per la postesquerra occidental de la qual la CUP i Podem són els màxims exponents a casa nostra.
La intenció seria separar els “bons musulmans” dels terroristes que no tindrien res a veure amb la religió. Al mateix temps es recorda que el cristianisme ha tingut nombroses representacions violentes al llarg de la història i que ha estat la religió dels colonitzadors.
S’oblida, és clar, que a diferència del cristianisme, històricament l’islam s’ha imposat quasi bé sempre per la força de les armes i pràcticament mai per la de la convicció.
L’afirmació que el cristianisme és dolent perquè és la religió dels dominadors i l’islam és bo perquè és la religió dels oprimits resulta encara més desconcertant perquè, com s’ha vist més amunt, els jihadistes apliquen al peu de la lletra determinats passatges dels textos sagrats.
La por a ésser titllat de “islamòfob” impossibilita tota acció destinada a acompanyar els musulmans nou-vinguts perquè comparteixin molts dels nostres valors.
D’aquest punt de partida deriven tot un seguit de tendències que esperonen no sols els jihadistes de primera línia, sinó també els islamistes “pacífics” que guanyen terreny entre les comunitats musulmanes a Europa.
La por a ser titllat d'”islamòfob” completa les ajudes inconscients d’Occident als islamistes perquè impossibilita tota acció destinada a acompanyar els musulmans nou-vinguts perquè comparteixin molts dels nostres valors.
Enmig de tot plegat, els jihadistes i en general els islamistes aprofiten la pèrdua de rumb religiós i moral d’Occident per oferir un model alternatiu de societat tant als musulmans europeus com als infidels.
A diferència del 2001, i a pesar de les derrotes militars d’Al Qaïda i l’Estat Islàmic, avui la Jihad no només segueix viva en països de majoria musulmana, sinó que el seu caldo de cultiu també es va coent a casa nostra.
Avui la Jihad no només segueix viva en països de majoria musulmana, sinó que el seu caldo de cultiu també es va coent a casa nostra Share on X
Loading ...
