La pregunta és important i es reitera de tant en tant. És clar que mai es té en consideració que els valors són inútils si no es disposa de les virtuts personals per assolir-los. El valor de l’honestedat és una entelèquia si la persona no està entrenada en la seva pràctica i això és la virtut, la capacitat de realitzar els valors. Però a la nostra cultura actual, “virtut” és una paraula maleïda i, per tant, tot queda en valors. I sobre ells, el Centre d’Estudis d’Opinió de la Generalitat (CEO) acaba de publicar un estudi ampli, una enquesta amb 7.685 entrevistes. Per tant, una base molt sòlida que mereix una anàlisi més enllà de la notícia del dia.
Per començar, ens diu l’enquesta que el 31% de la població de Catalunya viu a Barcelona i que, junt amb el Baix Llobregat, el Maresme i el Vallès Occidental representen el 59% de la població del país. La població total de la província de Barcelona constitueix les ¾ parts d’aquest, mentre que Lleida només significa el 5,3%, i quasi el 10%, respectivament, de Girona i Tarragona. Repetim-ho: aquest és el resultat de la mostra, no són, per tant, dades estadístiques.
L’enquesta presenta dues singularitats que cal retenir: no es pregunta a partir dels 18 anys, sinó dels 16 i hi ha un 15% de la població que no té la ciutadania espanyola.
La distribució per edat assenyala un dels principals problemes catalans: l’envelliment de la nostra població. La gent de més de 64 anys representa el 22,6%, mentre que els adolescents i joves de 16 a 34 anys representen una xifra quasi igual, el 24,8%. Aquí hi ha un problema important que el govern de Catalunya té totalment abandonat segurament perquè és políticament incorrecte abordar totes les derivades de la davallada de natalitat i el procés real de substitució, que s’està produint a causa de l’arribada de la immigració.
Segons l’enquesta, el català ja és clarament una llengua minoritària al país, només el 39% assenyalen que és la llengua pròpia, mentre que un 46% indica que és el castellà i un 13% altres llengües. Aquesta diferència en perjudici de la llengua pròpia de Catalunya s’accentuarà ràpidament amb el temps perquè la dinàmica demogràfica ens diu que les llars catalanes tenen menys fills que la mitjana, que ja de per si es baixa, 1,3 fills per dona, i que una component demogràfica és hispanoamericana i l’altra procedeix de dominis lingüístics allunyats dels dos idiomes que es parlen al país.
L’enquesta també ens dona informació sobre una altra qüestió sobre la qual fa anys que en parlem sense resoldre: el desequilibri educatiu de la població. Un 16,5% no ha acabat l’ESO i un 17,5% només ha arribat fins a aquest nivell, per tant, una mica més d’1/3 part de la població té un nivell educatiu francament baix. Mentre que a l’altre extrem tenim una nodrida població universitària, 1/4 part del total han arribat a aquest nivell. Però al mateix temps les persones amb formació de grau professional només són 1/5 part. Aquesta estructura no és normal, hi ha massa gent amb baixos nivells d’estudi i també amb titulacions universitàries que acaben treballant en activitats per sota del cost de la inversió duta a terme, mentre que tenim una feblesa clara en persones que tenen titulacions de primer o segon grau en l’àmbit professional.
Entrant en el cos de l’enquesta, queda clar com en una primera qüestió, la família és el més important per a la vida de les persones, un 88% ho pensa així. Per a un 56% ho és el temps de lleure, 53% el treball, 46% els amics, només un 13% la política, i en un nivell pràcticament igual, un 12%, la religió.
Però si en lloc de considerar només el que és molt important obrim aquesta resposta al segon nivell de preferència, allò que es considera important, la classificació canvia. La gent considera important o molt important en un 94% el lleure, un 91% els amics i coneguts, 90% el treball, el 88% la família que cau doncs en aquesta 4a posició, la política significa el 54% i la religió el 25%. És del tot evident que aquestes diferències es produeixen pel pes de la preferència menor, allò que es considera simplement important, que creix molt en els casos del lleure, l’amistat i la política.
La lectura d’aquestes dades defineix bé el perímetre de preferència dels catalans. I es produeix la paradoxa que la família s’alça com a element decisiu en la vida de les persones, però que, malgrat aquest fet, cada vegada hi ha menys famílies estables i més emparellaments circumstancials. És una de les grans contradiccions que pateix el país entre què pensem que és bo i el que en realitat duem a terme.
Cal una atenta reflexió sobre aquest tema per identificar quines són les causes que produeixen aquesta diferència. També és evident que la gent valora molt la relació i el temps de lleure, però que el treball continua sent una peça molt valorada de la vida de les persones.
La política ocupa un lloc secundari i la religió encara més. De totes maneres, per a ¼ part dels catalans es tracta d’una qüestió important o molt important. És clar, que per a un 42,5% resulta que no té cap mena d’importància. Segurament aquestes últimes dades ajudarien a explicar molts dels problemes que creixen en la societat catalana sense que s’acabi de trobar-hi solucions.
COL·LABORA EN L’ENQUESTA DE CONVERSES SOBRE LA SITUACIÓ DE CATALUNYA:
