La taxa d’atur entre la gent de 24 anys en avall que presenta Espanya, i Catalunya no n’és una excepció, és de les més elevades d’Europa.
El 2014 es va arribar a l’extraordinària xifra del 53,2% que va anar reduint-se fins a assolir un mínim el tercer trimestre del 2018 del 33%. Es va remuntar l’atur a l’inici del 2019, però a l’últim trimestre d’aquest any s’havia reduït fins al 30,5%. No era una bona xifra, però el camí donava lloc a l’esperança.
Però això ha canviat radicalment enguany i a la fi del segon trimestre, el mes de juny, s’està ja quasi en el 40% d’aturats i ens situem en xifres equivalents al 2016 i 2017, que a més poden créixer perquè en les actuals circumstàncies el més difícil serà contractar gent jove.
A més del drama humà que aquesta circumstància representa, l’atur juvenil té un efecte multiplicador perquè incideix en dos nivells diferents i importants. D’una banda, retarda l’emancipació del jove, la formació d’una llar i per tant la possibilitat de tenir descendència, en un país que té una natalitat d’enderroc que complica extraordinàriament l’estabilitat futura dels comptes públics. L’altra, és que es destrueix capital humà que difícilment es recupera en els anys posteriors, i aquest fet incideix sobre un altre dels punts febles d’Espanya, que és el de tenir un grup de població gran deficientment preparada des del punt de vista laboral.
Seria lògic pensar que en aquest escenari una part dels fons de la reconstrucció s’articulessin per donar resposta a aquest problema, encara que de moment no s’observa res que apunti en aquest sentit.
