Les veus de preocupació són insistents. Si no hi ha un canvi substancial, el límit proposat a la conferència de París de no depassar els 1,5°C se superarà d’aquí a 9 anys. Aquesta és la conclusió de l’últim balanç dut a terme pel Global Carbon Project, les dades del qual es poden trobar a Our World in Data.
La situació en l’últim balanç del 2021 assenyala que les emissions de CO₂ per càpita (que és una forma de mesurar la situació i l’esforç de cada país) que malgrat la reducció efectuada pels EUA, aquest país encapçala el rànquing amb 14,86 tones (t) per habitant. La segueixen, atenció, Alemanya amb 8,09 tones, malgrat que els verds estan al govern, i en tercer lloc, hi figura la Xina amb 8,05 tones. Naturalment en termes absoluts l’aportació de la Xina és enorme perquè també ho és la seva població. I malgrat que cada estatunidenc produeixi molt més CO₂, el volum xinès és sensiblement més gran.
La UE se situa en 6,28 tones i Espanya en 4,92 tones, lleugerament per sobre està França amb 4,74 tones. És fàcil veure que es tracta d’un problema del món desenvolupat si es considera que l’aportació de l’Índia és de només 1,93 tones per habitant i la de l’Àfrica encara és menys, d’1,04 tones. Hi ha, per tant, bases raonables per l’exigència d’indemnitzacions per controlar les emissions per part dels països menys desenvolupats perquè, amb raó, poden afirmar que el problema no l’han creat ells. Pràcticament tots els països desenvolupats presenten, això sí, tendències decreixents amb l’excepció de la Xina i l’Índia, mentre que Àfrica té una evolució pràcticament plana.
I en aquest context de preocupació, quina és la política que es du a terme a Catalunya?:
La resposta fonamental radica en el pes de les energies renovables en el mix de producció d’energia. És evident que com més important és l’aportació d’aquestes, més reduïda és l’emissió de CO₂. Situant-nos en aquesta lògica, Catalunya té una pèssima política ambiental. En energia eòlica, la producció en relació amb el total d’energia és només del 6,2% i ocupa un dels darrers llocs en el context espanyol. Està a anys llum d’Aragó amb 49,3% i fins i tot també de la Comunitat Valenciana amb 11,1%.
Encara és pitjor la seva posició en la producció d’energia solar fotovoltaica, només un 1,1% de l’energia produïda té aquest origen i és clarament el menor productor de tota la Mediterrània espanyola, fins i tot Madrid ens supera de llarg amb un 7,6. Només el nord (Galícia, Astúries, Cantàbria i el País Basc) on el nombre d’hores de sol és reduït, presenta aportacions inferiors a la catalana.
I el tercer component és el de l’energia hidràulica, la més antiga de les fonts renovables i que havia tingut un paper important en el passat. També aquí, malgrat que l’orografia i sobretot els Pirineus afavoreixen aprofitaments d’aquest tipus, fa temps que no es duen a terme per raons ecològiques i estem situats en un 7,6%.
En altres paraules, podem dir que en el conjunt de les energies renovables vivim del passat, perquè la producció hidràulica pràcticament equival a la suma de l’eòlica i la fotovoltaica.
En definitiva, el conjunt d’aquest tipus d’energies en el cas de Catalunya només representen el 14,9% del total produït. És difícil trobar una altra comunitat autònoma amb nivells més baixos. L’excepció podria ser el País Basc, però, és clar, aquí juga un territori petit, amb menor nombre d’hores de sol, un escàs aprofitament hidroelèctric i un gran consum d’energia, sobretot per part de la indústria.
Sigui com sigui, la situació de Catalunya en aquest àmbit és absolutament impresentable i totalment oposada al discurs polític del govern. Però el més greu de tot és que forces que es presenten sota aquesta bandera, com és el cas dels Comuns, mai han portat aquesta qüestió de la baixa producció d’energies renovables al Parlament.
Loading ...
