Encara avui, sorprenentment, hi ha dubtes sobre la fundació de CDC, malgrat que no és un fet tan llunyà en el passat. Molts dels seus fundadors segueixen vius i actius, i per la rellevància política de la formació —el partit català més important de l’últim quart del segle XX—, que va ser clau en la construcció de l’autonomia tal com la coneixem. L’interrogant ha ressorgit justament ara, coincidint amb el cinquantenari de la seva fundació, un fet que fins i tot algunes de les persones presents en els seus inicis neguen. No és el cas, però, de Jordi Pujol i Miquel Roca.
Efectivament, CDC va néixer el 16 de novembre de 1974 a Montserrat, en una trobada clandestina i prou nombrosa. Sense arribar al centenar de persones, tampoc es quedaven gaire lluny d’aquesta xifra, aprofitant la gran concentració de gent convocada a la muntanya mítica de Catalunya per una celebració de les penyes del Barça. En aquell acte es va formalitzar el que s’havia estat gestant des de l’any anterior: un projecte impulsat per Anton Cañellas, que buscava constituir una sola organització al voltant de Jordi Pujol i el seu extraordinari potencial polític.
Un altre actor important va ser Unió Democràtica de Catalunya (UDC), que feia anys que intentava incorporar Pujol. Primer ho va intentar de la mà de Coll i Alentorn, un dels fundadors d’Unió i un dels seus líders actius. UDC, nascuda el 1934, havia tingut un posicionament significatiu durant la Guerra Civil: oposada tant al govern de la República espanyola com al de la Generalitat sota Companys, però alhora fidel a la República i contrària al cop militar. Aquesta posició va costar-li crítiques per ambdues bandes, tant durant el període republicà com amb la repressió del nou règim de Franco. Un exemple d’aquesta tragèdia és el dirigent d’UDC Manuel Carrasco i Formiguera, que va haver de fugir de Catalunya perquè la FAI-CNT el volia assassinar, i que posteriorment va ser empresonat pels militars i afusellat.
Tot i els esforços d’Unió per incorporar Pujol, aquest mai no va accedir, ja que tenia el seu propi projecte i els mitjans per dur-lo a terme. Considerava que els democratacristians no es transformarien mai en una veritable força de govern. Però Cañellas va introduir un canvi important en el plantejament d’UDC: ja no es tractava d’integrar Pujol, sinó de crear una força més gran que respectés, almenys inicialment, l’especificitat de cada grup.
Així es van produir els contactes previs, que van culminar en reunions regulars a la seu de Justícia i Pau, presidida per Anton Cañellas, al carrer Rivadeneyra de Barcelona. Inicialment, hi participaven Pujol i la seva recent organització, els GASP (Grups d’Acció al Servei de Catalunya), gent del Partit Socialista de Josep Pallach (que en aquell moment estava enfrontat amb el Moviment Socialista de Joan Reventós, però amb el qual acabaria confluint més endavant en el PSC) i també Unió Democràtica de Catalunya. D’aquestes reunions va sorgir el nom de Convergència Democràtica de Catalunya, com ja he explicat en una ocasió anterior.
També hi va participar un grup important d’una organització de treballadors, auspiciada pel vicari episcopal de pastoral obrera de la diòcesi, Mn. Joan Carrera. Aviat es va veure que els socialdemòcrates de Pallach no seguirien amb la iniciativa, i finalment el projecte va quedar concretat amb els tres grups esmentats. A la trobada de Montserrat es van afegir també un grup d’independents, una fórmula que permetia la participació de persones destacades com Miquel Roca, que no pertanyia a cap altre grup.
Com a resultat, CDC es va definir com una “federació de grups i persones”, tal com va proposar Miquel Roca a Montserrat. La primera direcció unitària de CDC va sorgir d’aquesta reunió: estava formada per Anton Cañellas, Jordi Pujol, Miquel Roca i Castaños, un home de confiança de Mn. Joan Carrera, ja que aquest, en la seva condició de clergue, no podia participar oficialment. El secretariat executiu comptava amb Miquel Sellarès, Esquirol i altres membres com a persones fixes, i també hi va tenir un paper important un jove d’Unió, Albert Vila.
A Montserrat es va redactar una declaració inicial que, però, no va ser objecte d’un gran debat, ja que l’objectiu principal era la creació immediata de l’organització amb la convicció que les diferències polítiques no eren significatives i que el programa real ja s’aniria ajustant. CDC va néixer, doncs, d’un valor escàs avui en política: la confiança, malgrat que, com es demostraria més endavant, no tots els membres compartien exactament el mateix projecte.
La confusió sobre la data de fundació de CDC pot provenir del fet que la constitució de Montserrat va ser la d’una federació de forces polítiques, mentre que el partit únic no va sorgir fins al 16 de febrer de 1976, quan el GASP i els independents de Roca van anunciar la seva autodissolució i la seva fusió dins de CDC, ja constituït com a partit polític. Aquest fet va provocar el trencament amb el soci inicial, Unió. Si aquest era el procés inicialment previst per Pujol i Cañellas ja és una altra història. En qualsevol cas, CDC mai va celebrar aquest segon aniversari com el fundacional.
Com mostra la placa i l’escultura del 1994, Convergència va celebrar el vintè aniversari de la seva fundació, que situava en 1974, i va lliurar una escultura i una placa als membres fundadors. Així doncs, és evident que ara es compleix mig segle de la seva fundació.
Lamentablement, una data tan significativa no sembla comptar amb ningú per commemorar-la. Un poble que perd la memòria perd la seva identitat. Aquestes línies pretenen recordar des de la lògica modèstia un fet i una història tan decisiva per a la reconstrucció de Catalunya.
Lamentablement, una data tan significativa no sembla comptar amb ningú per commemorar-la. Un poble que perd la memòria perd la seva identitat Share on X
Loading ...
