Puigdemont: la fugida eterna. La sentència del tribunal europeu i el present i futur de l’independentisme

La sentència del Tribunal Europeu de Justícia (TJUE) en relació amb l’euroordre contra Puigdemont acula encara més l’expresident, si bé deixa una hipotètica escletxa a l’esperança.

Vegem-ho:

El que ara ha dictaminat el TJUE és que l’estat que executa l’euroordre, és a dir Bèlgica, no pot negar-se a l’entrega fonamentant-se en la falta de competència de l’òrgan jurisdiccional que ha de jutjar al reclamat.

Com es recordarà, Bèlgica qüestiona la competència del Suprem per jutjar a l’exconseller Lluís Puig que és el que s’estava dilucidant i que per extensió té repercussió sobre Puigdemont. Aquesta és l’afirmació bàsica i rotunda, per tant, Bèlgica haurà d’arribar a extradir a l’exconseller Puig.

El text judicial, però, conté unes expressions que hipotèticament poden ser una escletxa a l’esperança perquè si bé, d’una banda, afirma que el refús a una entrega ha de ser per alguna cosa excepcional, d’altra banda, defineix el que pot ser aquesta excepció, en la mesura que el lliurament del reclamat pugui significar la vulneració d’un dret fonamental.

El TJUE encara ho precisa més i assenyala que l’excepció es pot produir si el risc pel denunciat de veure violentats els seus drets fonamentals es deu a “deficiències sistèmiques o generalitzades en el funcionament del sistema judicial de l’estat emissor”, és a dir l’espanyol. I també si existeixen raons “serioses i fonamentades per creure que la persona correrà el risc de veure vulnerats els seus drets”.

Aquestes expressions justifiquen l’alegria, potser impostada, de Puigdemont en rebre el resultat perquè parteixen de l’a priori que aquestes condicions són evidents en el cas d’Espanya. El que passa és que aquesta visió està molt lluny de la realitat.

Sembla difícil que Espanya pogués mantenir el seu estatus d’estat de dret en el si de la UE si es justifiqués per part de Bèlgica la no extradició a força de considerar que hi ha una fallida sistemàtica en el sistema judicial de l’estat espanyol que posa en perill els drets fonamentals.

Seria una condemna en tota regla a Espanya i un problema de primera magnitud en el si de la UE perquè la Comissió no podria donar l’esquena a un afer d’aquesta dimensió. Per tant, el més probable és que aquestes observacions no tinguin conseqüències i, com a resultat, Bèlgica es vegi obligada a donar curs a l’extradició.

Com la primera va ser refusada, el Tribunal de Luxemburg dona peu a què se’n produeixi una altra sense que aquest fet vulneri cap dret per part dels reclamats.

El jutge Llarena no farà aquest pas de manera immediata, si no que en el cas de l’exconseller Puig ho farà quan el tribunal del procés delimiti quins són els delictes després de la reforma penal que ha dut a terme Sánchez. El resultat d’aquesta decisió tindrà a més fortes implicacions polítiques.

D’altra banda, en els casos de Puigdemont, Comín i Ponsatí, esperarà a més que es resolgui de manera definitiva per part del Tribunal de la UE sobre la seva immunitat, una qüestió que es resoldrà previsiblement al març.

Per tant, la partida no està acabada, però el primer resultat és més aviat favorable als interessos judicials espanyols i només una sorprenent demostració dels vicis sistemàtics del sistema judicial espanyol poden transformar l’escenari.

En aquest context, la fugida de Puigdemont es transforma en eterna, perquè si li funciona malament la cosa a Bèlgica, podria anar a Suïssa on les euroordres no funcionen perquè està fora de la UE.

En tot cas el que sí que és evident és que cada vegada més la situació judicial de Puigdemont movent-se en aquestes coordenades té un escàs poder mobilitzador sobre l’independentisme que està situat en les seves hores més baixes. També el paper de Puigdemont des de l’exterior està esgotat políticament. És molt humà que es vulgui fora de perill de la presó, però ha d’assumir amb realisme que la seva incidència política des d’aquesta situació tendeix a desaparèixer.

Només un retorn voluntari abans de les eleccions de maig, que el portés a situar-se en la clandestinitat real a l’interior de Catalunya, podria capgirar totes les coordenades polítiques per a l’independentisme tant en l’àmbit interior com també a l’exterior. Aleshores sí que la seva direcció política prendria una altra magnitud, i fins i tot la seva detenció i empresonament, que probablement es produiria més tard o més d’hora, afavoriren aquesta eclosió del projecte que ell defensa.

És un cas clar en el qual la dinàmica d’un moviment depèn sobretot de les decisions d’una sola persona i si aquesta pensa sobretot a gaudir a la seva vida, o bé està disposat a sacrificis importants a favor de la causa que promou.

El que és del tot evident és que l’independentisme està acabat sense una injecció d’èpica, encara que sigui l’èpica del fracàs, com ja va demostrar Macià i amb els fets de Prats de Molló.

El que és del tot evident és que l'independentisme està acabat sense una injecció d'èpica, encara que sigui l'èpica del fracàs, com ja va demostrar Macià i amb els fets de Prats de Molló Click To Tweet

És creïble que Collboni sigui l'alternativa a Colau després de tants anys governant amb ella?

Mira els resultats

Loading ... Loading ...

 

Print Friendly, PDF & Email

Entrades relacionades

1 comentari. Leave new

  • Jordi Mercader: opinió parcial, no vols veure la globalitat de la situació.
    T.S. tribunal no competent= vulneració drets
    com hi contesten?
    grup perseguit, cap conseqüència..?
    es com la persecució als Pujol: lo que comença de males formes, s’encalla i no es pot resoldre.

    Respon

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Fill out this field
Fill out this field
Introduïu una adreça electrònica vàlida.

The reCAPTCHA verification period has expired. Please reload the page.