provocacions occident russia

Les provocacions verbals contra Rússia són contraproduents

En visita sorpresa a Kíev fa uns dies, el general Lloyd Austin, secretari de defensa dels Estats Units, afirmà que l’objectiu del seu país era assegurar-se d'”afeblir l’exèrcit rus a tal punt que ja no pugui atacar cap dels seus veïns”.

És normal que els Estats Units ajudin amb decisió Ucraïna, un país amic que ha estat atacat per un altre de més ben armat i a més sense cap provocació per part ucraïnesa. Però una altra cosa molt diferent és persistir en la provocació i humiliació verbals de Rússia, país que compta amb l’arsenal nuclear més important del món i que a més és un soci econòmic indispensable per a Europa.

Les declaracions d’Austin s’afegeixen a les del president nord-americà Joe Biden a Varsòvia a finals de març, quan declarà que Putin no podia seguir al poder, apel·lant clarament a un canvi de règim a Moscou.

Declaracions com aquestes tenen un doble efecte a Rússia: per una banda, augmenten els temors entre les elits de que Occident s’ha efectivament proposat arruïnar el país.

Per l’altra banda, proporcionen matèria primera de la més alta qualitat als mitjans de comunicació russos per justificar la guerra. Així, la narrativa de Putin segons la qual la invasió de Ucraïna és en realitat una “operació militar especial”, una mena d’atac preventiu amb un objectiu purament defensiu, guanya credibilitat.

Un cercle viciós entre Rússia i Occident incubat des del 1991

Segons el periodista francès especialitzat en Rússia Renaud Girard, el primer cop que Vladimir Putin declarà que Occident tenia el pla secret d’encerclar Rússia fou a la Conferència de Seguretat de Munic del 2007.

Però els orígens d’aquesta desconfiança remunten al segle passat.

Fou a la fi de la Unió Soviètica al 1991 que s’inicià un cercle viciós en que Rússia intentava preservar, sovint per la força i de forma matussera, la seva esfera d’influència als països veïns d’Àsia Central i Europa de l’Est. Alhora, Occident expandia la seva influència cap a les antigues fronteres soviètiques, depassant molt ràpidament les del dissolt Pacte de Varsòvia.

Era previsible que aquestes dues tendències oposades acabarien provocant un conflicte major si cap de les dues parts no modificava el seu comportament. Per la narrativa russa, la revolució d’Ucraïna del 2014 és l’evidència més clara de que els temors expressats per Putin al 2007 s’han confirmat. Però és que a més, les declaracions nord-americanes semblen ara confirmar-ho del tot.

En l’actual guerra, costa d’entendre que la posició de Washington sigui més extrema que la del propi país víctima de l’atac.

El problema és que l’escalada verbal de la Casa Blanca i del Congrés nord-americà sembla indicar que l’objectiu dels Estats Units no és salvar Ucraïna, sinó afeblir el màxim possible a Rússia. Són dues coses molt diferents, ja que la darrera pot fàcilment esdevenir incompatible amb la primera.

En aquest sentit, l’entrega massiva d’armes ofensives a Ucraïna, com tancs de combat i artilleria de campanya, marca un abans i un després en el suport occidental a Kíev. A diferència de l’armament lleuger entregat fins ara, es tracta de materials que tenen potencial per allargar la guerra i incrementar la destrucció d’Ucraïna.

Però no és només Ucraïna qui patiria les conseqüències d’una guerra llarga contra Rússia. Europa també se’n ressentiria, i molt. Rússia patirà les sancions europees, però se n’acabarà sortint perquè la demanda pels seus productes existeix més enllà del bloc occidental i els seus aliats.

Europa, en canvi, té un dèficit estructural de matèries primeres. Perdre el nostre proveïdor natural, que és Rússia tant des d’un punt de vista econòmic, geopolític i inclús ecològic, tindrà probablement conseqüències nefastes.

Entrar en el joc de provocacions verbal desplegat per un règim com el rus no està a l’altura de les promeses de les democràcies occidentals

És clar que el to empleat per Rússia és igualment agressiu. Els mitjans de comunicació del Kremlin parlen de “desnazificació”, de “genocidi” de la població russòfona ucraïnesa i de la possibilitat d’una escalada nuclear. Però se suposa que les democràcies occidentals haurien de ser capaces de quelcom millor.

Entrar en el joc de provocacions verbal desplegat per un règim com el rus no està a l’altura de les promeses de les democràcies occidentals. Pitjor encara, l’escalada verbal nord-americana està contribuint a tensar la corda més i més. I, a pesar de que els seus líders no vulguin o no sàpiguen veure-ho, Europa necessita mantenir canals oberts amb Moscou.

En el cas Pegasus, Sánchez té credibilitat?

Mira els resultats

Loading ... Loading ...
Print Friendly, PDF & Email

Entrades relacionades

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Fill out this field
Fill out this field
Introduïu una adreça electrònica vàlida.

Menú