Durant dècades, el Fons Monetari Internacional (FMI) fou sinònim d’austeritat financera i rigor pressupostari, fins al punt d’adquirir una temuda, i detestada, reputació, especialment en regions fortament endeutades com Iberoamèrica.
No obstant això, després de la crisi financera del 2008, aquesta institució internacional va anar adoptant una postura més flexible.
Durant l’última dècada, el món en el seu conjunt ha seguit endeutant-se desenfrenadament però amb la particularitat de trobar-se en un escenari econòmic amb baixa inflació i tipus d’interès propers a zero o negatius. En un context on endeutar-se sortia gratis o inclús suposava guanys, l’FMI semblava haver perdut la seva raó d’existir.
Però com els economistes més clarividents ja anaven advertint, aquesta paradoxal situació no ha durat, ni de bon tros, eternament. Els tipus han acabat per augmentar i el deute torna a fer acte d’aparició com un greu problema macroeconòmic.
Possiblement, el deute és el repte més gran que té l’economia mundial des de fa dècades: el món en el seu conjunt es deu a si mateix prop de 2,5 cops, considerant deute públic i privat (de famílies i empreses alhora).
L’FMI ja ha advertit de l’amenaça que això suposa, i la seva directora general adjunta, la nord-americana d’origen indi Gita Gopinath, ha fet una crida a tornar a centrar l’atenció en el rigor pressupostari.
El problema monumental del deute públic
Segons les dades del mateix FMI, el deute públic mundial es troba el 2023 en un descens relatiu respecte el pic històric del 2020, quan se situà en el 124% de mitjana en els països desenvolupats. Aquest percentatge només s’ha igualat en una altra ocasió: el 1946 en plena post-Segona Guerra Mundial, cosa que permet adonar-se de la gravetat de la situació actual, una absoluta aberració en temps de pau.
La Covid ja no pot justificar que l’endeutament dels països rics segueixi situant-se en un 112%. Pel que fa als països en vies de desenvolupament, el percentatge d’endeutament actual és el més elevat de la seva història i se situa en un 69%, clarament per sobre de les dades recollides al punt culminant de les crisis del deute, els anys 80 i principis dels 90 del segle passat.
Martin Wolf, economista en cap del Financial Times, ha recentment advertit que s’estan reunint tots els ingredients d’una gran crisi del deute públic.
Wolf avisa, citant l’execonomista en cap de l’FMI Olivier Blanchard, que les crisis del deute es produeixen quan es combinen dos factors: el primer, els tipus d’interès de l’endeutament creixen desmesuradament en comparació amb el creixement econòmic, i el segon, el percentatge de dèficit respecte al PIB és excessiu.
Començant per aquest segon criteri, cal apuntar que els pressupostos públics dels països desenvolupats són actualment tots deficitaris, incloent-hi l’alemany. Les ràtios de deute públic respecte el PIB superen el 100% a tots els principals països de l’OCDE excepte Alemanya.
Pel que fa al primer, les dades són igualment dolentes quan fem referència a les perspectives de creixement econòmic i als tipus d’interès del deute. Segons les previsions de l’FMI, el creixement mitjà anual pel període 2024-2028 serà d’entorn l’1,9 als Estats Units, l’1,8% a Espanya, l’1,6% a França i Regne Unit i l’1,4% a Alemanya.
Són xifres massa febles per compensar els actuals tipus d’interès del deute (els bons a 10 anys oscil·len entre el 2,5 i el 4% en funció del país), i que aboquen al món occidental a una explosió del deute i una crisi financera de proporcions mai vistes. Contribuents, preparin les carteres.
Loading ...
