Els projecte estrella de Sánchez de convertir Espanya en un hub generador d’hidrogen per a Europa i que tindria els primers resultats el 2030, és un projecte real o una volada de coloms?
Comencem per dir que no té res a veure un gasoducte, és a dir les canonades que transporten gas, amb el transport d’hidrogen. És així per dues raons.
Primera, l’hidrogen no és un recurs energètic perquè no està lliure a la naturalesa, sinó que s’ha de produir industrialment. Mentre que el gas simplement es captura i es transporta.
La segona diferència és que l’hidrogen presenta grans dificultats pel transport. La seva molècula és molt petita i aquest fet genera pèrdues importants en l’emmagatzematge i el transport. No serveixen els dipòsits i canonades habituals perquè aquest gas altera l’estructura de l’acer i, per tant, necessita una infraestructura nova i específica. Finalment, exigeix precaucions perquè és molt inflamable i explosiu. D’aquí que hi hagi l’opció de transformar l’hidrogen en metanol per utilitzar-lo com a combustible que presenta moltes més facilitats i menor risc.
Per produir hidrogen verd es necessiten dues condicions.
Una, comuna a tot procés de producció d’aquest gas que s’obté bé a partir del gas natural bé a partir de l’aigua. L’hidrogen verd fa servir aigua per evitar tota contaminació i es fan servir energies d’origen renovable normalment a través d’un procés d’electròlisi i aquí es presenta una gran qüestió. Es necessita més energia per produir-lo de la que l’assoleix. Per 3 GW s’obté 1 GW d’hidrogen. De fet, el cost de l’electricitat significa el 50% del cost total de producció al que cal afegir després el derivat de l’emmagatzematge i el transport.
La primera pregunta que un es pot formular és perquè l’electricitat renovable produïda no s’utilitza directament i s’obté així una millor eficiència. La raó és que hi ha opcions per les quals l’hidrogen és necessari.
La primera d’elles és per substituir la producció d’hidrogen gris que és contaminant i que a Espanya representa 500.000 tones l’any.
La segona opció és per aplicar l’hidrogen a empreses que en l’actualitat consumeixen molt gas, com per exemple les cimenteres.
I, en tercer lloc, i ja amb més reserves, per ser usat com a combustible de transport pesant pels camions que funcionen a base de piles d’hidrogen. Però cal veure si aquest tercer cas és el millor camí. L’hidrogen en aquest sentit i per a aquests usos és un substitut del gas, però no és generalitzable. No representa una solució única, però sí que com diu l’Agència Internacional de l’Energia, és una sortida per descarbonitzar sectors de l’economia que no són fàcils d’electrificar.
Ara bé, donat el cost i dificultats del transport, sembla lògic considerar que tindran prioritat aquelles plantes d’hidrogenació que se situïn més a prop de nuclis consumidors industrials de gas o productors d’hidrogen gris.
Es diu que Espanya està en òptimes condicions per produir hidrogen verd perquè abunda el sol i, per tant, l’energia amb aquest origen. Però és clar, no n’hi ha prou amb aquest recurs, cal a més disposar de grans superfícies de terreny i sobretot de l’aigua necessària.
Per produir un milió de tones anuals d’hidrogen amb un rendiment de l’ordre del 50% en la transformació, es necessitarien unes 15.000 hectàrees per generar l’energia elèctrica necessària d’origen solar, a no ser que com l’Argentina es vulgui utilitzar enormes aerogeneradors de l’alçada de la torre Eiffel, cosa que no sembla factible en el nostre cas, a més es necessita combinar aquesta energia amb una gran quantitat d’aigua. Per a 1 milió de tones es necessiten 11 milions de m³ l’any.
Per situar una referència, el consum mitjà d’una llar a Espanya és de 153,6 m³, per tant, equival a una població composta per unes 71.600 llars aproximadament, que es correspondria amb una població d’unes 170.000 persones. Són xifres molt importants, però que poden ser molt més grans perquè aquell rendiment del 50% és teòric i experimentacions en laboratori atorguen una resposta molt menys satisfactòria del 27%, més o menys la meitat del rendiment teòric i, per tant, si fos així caldria multiplicar per dos les xifres indicades.
I és que la tecnologia de la producció d’hidrogen verd encara està immadura i el seu cost per tot el que s’ha exposat és molt elevat. Com en altres tecnologies, s’anirà reduint en el transcurs del temps i en la seva aplicació, però en tot cas és ben sabut que el resultat final tindrà un preu superior al que té en l’actualitat el gas.
Sembla molt difícil que d’aquí al 2030 en el supòsit que l”hidrogenoducte estigui finalitzat pugui transportar hidrogen perquè la producció espanyola haurà de servir, en primer lloc, per substituir el seu hidrogen gris i per alimentar el gran consum de gas natural.
La pregunta que fèiem al principi, en aquestes condicions encara és fa més necessària: per què no exportem a Europa electricitat en lloc d’hidrogen?
I la resposta entra en el terreny de la política. Senzillament perquè França no vol. Quan tingui resolta la seva aturada nuclear, França tindrà una gran capacitat de produir energia elèctrica a bon preu i no li interessa gens la competència de l’energia de fonts alternatives que pugui aportar Espanya. Aquest plus elèctric, més l’abundància d’aigua de la qual disposa el país veí, fa que en realitat estigui molt millor situar per produir hidrogen que no pas Espanya i el tub Barcelona-Marsella té tots els números perquè acabi exportant hidrogen de França cap a Espanya perquè serà molt més competitiu en preu.
Un altre factor que crida l’atenció del projecte de Sánchez són les xifres econòmiques.
El govern espanyol preveu una inversió de 1.000 milions fins al 2030 i de 4.600 fins al 2050. Però és que el Consell Mundial de l’Hidrogen preveu a escala global 1.000 milions pel 2030 i fins a 10.000 el 2050, si és que l’hidrogen esdevé rendible. La qüestió és com encaixen les elevades xifres espanyoles amb la previsió global. És clar que hi ha un sobredimensionament en la perspectiva del govern espanyol que situa el projecte més a prop de la volada de coloms que d’una realitat industrial.
Per què no exportem a Europa electricitat en lloc d'hidrogen? I la resposta entra en el terreny de la política. Senzillament perquè França no vol Share on X
Loading ...
