El projecte internacional de fusió nuclear ITER té la seu administrativa a Barcelona

És poc conegut el fet que Barcelona sigui la seu administrativa d’un important projecte energètic global de fusió nuclear (no confondre amb fissió nuclear, com es veurà més endavant) en què col·laboren les potències tecnològicament més desenvolupades del planeta: Unió Europea, Estats Units, Rússia, Japó, Xina, Corea del Sud i l’Índia. És un projecte anomenat projecte ITER.

Aquestes set grans potències uneixen esforços des del 2006 per construir un reactor nuclear experimental, l’International Thermonuclear Experimental Reactor (ITER), ubicat al centre nuclear francès de Cadarache, població del sud de França, propera a Marsella. La inversió necessària estimada del projecte és superior als 20.000 milions d’euros. A l’ITER se’l considera el cinquè projecte més costós de la història, després del Programa Apol·lo (arribada de l’home a la lluna), l’Estació Espacial Internacional, el Projecte Manhattan (bomba atòmica) i el desenvolupament del sistema GPS. A les oficines d’ITER a Barcelona hi treballen unes 400 persones.

També és poc sabut que avui existeix al món un projecte energètic molt important i d’interès global en què europeus, nord-americans, xinesos, russos, japonesos, hindús i coreans del sud -malgrat les seves diferències, les grans tensions geopolítiques existents i les seves disputes sobre l’establiment d’un nou ordre mundial- demostren ser capaços de treballar junts.

Els set membres de l’ITER contribueixen al projecte en espècie, és a dir, construint a escala industrial els diferents components del prototip. Les seves aportacions pressupostàries (un 40% per part de la UE i un 10% per part de cadascun dels altres sis membres) són gestionades respectivament per les set agències domèstiques. L’agència europea, Fusion for Energy (F4E), està ubicada a Barcelona. Trenta països més estan directament implicats en el projecte.

ITER és el projecte de fusió més gran de tot el planeta.

Es tracta d’una gran fita de la humanitat a la via cap a l’energia de la fusió. Europa va resultar triada com a seu d’aquest projecte, després de sortir guanyadora en un concurs amb participació d’altres seus candidates.

El projecte està destinat a demostrar la viabilitat de la fusió nuclear com a font d’energia sostenible i pràcticament il·limitada. La fusió nuclear és el procés que alimenta el Sol i altres estrelles, i es basa en la combinació de nuclis lleugers per formar un nucli més pesant (al revés del que fa la fissió nuclear). Aquella combinació de nuclis lleugers allibera una gran quantitat d’energia. El combustible que utilitza aquesta font d’energia és un element molt abundant a la natura, el deuteri, que es troba a l’aigua de mar. Es pot afirmar que és bàsicament inesgotable.

Com hem dit anteriorment, la fusió nuclear i la fissió nuclear són coses diferents.

A la fusió nuclear, l’energia s’allibera quan els nuclis dels àtoms es combinen o es fusionen entre si per formar un nucli més gran. És així com el sol produeix energia. En la fissió nuclear, els nuclis se separen per formar nuclis més petits, alliberant energia. La producció elèctrica per fusió significaria la possibilitat de disposar d’una font d’energia a gran escala, alternativa i inesgotable, respectuosa amb el medi ambient, que generaria energia sense produir residus radioactius a llarg termini ni emissions de gasos amb efecte d’hivernacle. A diferència de la fissió nuclear, que és la que utilitzen les centrals nuclears actuals, la fusió no genera residus radioactius.

L’energia de fusió sempre ha tingut un component polític.

El 1958 es van desclassificar les investigacions de fusió a l’URSS, els Estats Units i el Regne Unit i va tenir lloc la segona conferència internacional sobre usos pacífics de l’energia atòmica a Ginebra. Aleshores va començar una intensa cooperació científica internacional en plena Guerra Freda.

Posteriorment, Gorbatxov i Reagan van discutir a la cimera de Ginebra de 1985 la idea d’una col·laboració global en un experiment de fusió, i a la cimera de Reykjavík el 1987 els Estats Units, l’URSS, la UE i el Japó van acordar desenvolupar conjuntament el disseny conceptual del ITER sota els auspicis de l’Organisme Internacional d’Energia Atòmica (OIEA), radicat a Viena. Per tot això, el projecte ITER és considerat un bon exemple de diplomàcia científica, sota el marc del qual la ciència crea ponts entre actors polítics.

L’assemblatge de l’ITER va començar el 2020 i la posada en marxa es preveu cap al 2028, sempre que no sorgeixin dificultats durant la fase d’acoblament de components fabricats per una trentena de països.

Malgrat els grans retards i sobrecostos experimentats a ITER, que han originat moltes crítiques al projecte, les potències tecnològiques més grans del món segueixen treballant juntes en la seva construcció, al marge que cadascuna pel seu compte i en paral·lel també investiga de manera complementària sobre la fusió.

En el cas de la UE , el programa d’Euratom (Comunitat Europea de l’Energia Atòmica) sobre investigació de l’energia de fusió està orientat a donar suport a l’operació de l’ITER i a millorar els dissenys de futurs reactors de demostració. Si té èxit, ITER representarà un gran pas cap a la construcció de futurs reactors de fusió que es puguin fer servir comercialment per generar electricitat de manera segura, sense emissions de carboni i amb menys deixalles radioactives que la fissió nuclear.

En el camp de la fusió hi ha avui dia molt màrqueting i competició entre països i institucions que persegueixen finançament i anuncien èxits específics en algun aspecte o paràmetre clau per a la fusió, cosa que provoca una certa confusió als mitjans.

En qualsevol cas, ITER contribuirà als escenaris energètics del futur, ajudant-nos a comprendre el potencial de l’energia de fusió i a potenciar la capacitat d’Europa –que finança gairebé la meitat del projecte– per ser pionera en aquest camp.

 Loading ...