Si no hi ha canvis, els metges de Catalunya aniran a la vaga el 25 i 26 de gener. Raons no els hi falten, donada la saturació i degradació que ve experimentant la sanitat catalana. Ara mateix, molts hospitals presenten una situació de col·lapse, amb persones que romanen als passadissos sense poder ingressar a planta durant 2 o 3 dies. Una situació terrible per qui l’hagi de viure. Per si no n’hi hagués prou, en 5 anys es jubilaran 9.000 metges. Plourà sobre mullat.
Però, per a una part important de la professió, els greuges de la política no són només aquests. Ho va posar en relleu la vicepresidenta del Colegio de Médicos de Madrid, Luisa González, en la seva intervenció en un acte contra l’aprovació de la llei de l’avortament que es va celebrar a Madrid el passat dia 10 amb la participació de més de 100 entitats contràries a aquest tipus de legislació. La metgessa deia en el seu parlament: “en els últims 2 anys els metges ens hem vist colonitzats per una allau de lleis que contravenen els nostres principis professionals més autèntics”. Hi ha -va afegir- “una fallida inaudita de la necessària col·laboració entre la societat civil i els legisladors”.
I és que en el transcurs d’aquests dos anys s’ha aprovat, sense consultar per a res els àmbits acadèmics i professionals de la medicina, les lleis que legalitzen l’eutanàsia i el suïcidi assistit, la denegació a incrementar els recursos per a les cures pal·liatives, l’anomenada llei trans, que liquida tota consideració mèdica i científica de la disfòria de gènere, i ara una llei d’avortament que arriba a l’extrem de prohibir la informació a la dona embarassada sobre possibles alternatives i que també suprimeix el període previ de reflexió abans de prendre aquesta delicada decisió.
Els metges es veuen sotmesos a una forta pressió per la contradicció entre el seu codi deontològic, que els hi demana salvar i protegir la vida, i moltes d’aquestes normatives. I a més veuen vulnerat el seu dret a la llibertat de consciència perquè estableixen en els serveis públics registres dels objectors, als quals a més d’assenyalar a la persona impedeix que el metge pugui exercir la seva reserva o no en funció de cada cas concret i es veu obligat a prendre una decisió que els transforma en una categoria.
En aquest conjunt de problemes, que van de la ineficàcia en els serveis de la sanitat pública a la ideologia manant en l’àmbit de la vida i de la salut, Catalunya ocupa un lloc destacat, dissortadament. Aquí som més que ningú. Celebrem fer més eutanàsies que ningú, dedicar menys diners a les cures pal·liatives, encapçalar el rànquing d’avortaments a Espanya, malgrat que la nostra natalitat és d’enderroc, el que converteix tot plegat en una mena de suïcidi col·lectiu.
Com deia una rànger africana responsable de la vigilància de les reserves de goril·les, que per primera vegada visitava Europa, i concretament Barcelona, li sobtava que als nostres carres es veiessin molts gossos amb abric i molt pocs nens. La frase s’ha fet famosa i amb raó. Només cal recordar que mentre les prestacions habituals arrosseguen un penós camí de retards i llargues cues, tot el relacionat amb l’avortament i l’eutanàsia passa a un primer pla i té una assistència privilegiada.
Per exemple, Catalunya és la comunitat autònoma que permet utilitzar l’avortament farmacològic durant un període més llarg de temps, fins a la setmana 14, quan a la resta d’Espanya com a molt s’arriba a la setmana 9 o fins i tot menys. Si a aquest fet hi afegim, però això no és una singularitat catalana, que l’avortament és gratuït i que ni l’estat ni la Generalitat lliura el més mínim ajut a la dona embarassada que vol tenir el fill, tenim el panorama complet de quines són les prioritats pel govern de Catalunya.
Loading ...
