Ahir els idus d’octubre es van confabular per donar lloc a un dia nefast.
Per una banda, el Banc Central Europeu va aprovar l’increment més alt del tipus d’interès d’ençà que hi ha l’euro, fins a arribar al 2%, amb el que representa d’encariment d’hipoteques i tota mena de crèdits. L’interrogant és si servirà per frenar la inflació a curt termini, perquè a diferència d’altres ocasions es tracta d’una inflació de costos i no està generada per la demanda. Per tant, l’efecte del tipus d’interès és, en aquest cas, indirecte i cal veure el grau i la velocitat amb què es produeix la resposta.
Com és habitual, el Govern espanyol va presentar davant del fet dues posicions diametralment oposades. La vicepresidenta Nadia Calviño assumint el fet i la vicepresidenta Díaz desqualificant-lo durament. És el govern de “dos en un”.
L’altra mala notícia van ser les xifres sobre l’atur. S’acosta ja al 13% i al llindar dels 3 milions d’aturats. Estem en una posició semblant a la de l’any 2009 i, si les previsions econòmiques es confirmen, aquestes xifres han d’empitjorar, amb el fet afegit que estem parlant d’un trimestre, el d’estiu, que és habitualment positiu per al mercat laboral. No ha estat aquest el cas. S’ha alentit l’ocupació, la xifra d’aturats de llarga durada supera ja el 40% dels que no tenen feina i la dels joves se situa per sobre del 31%. A més, la xifra d’ocupats té dos factors que minoren molt el seu valor. Un radica en el fet que de cada 3 llocs de treball creats, 2 ho foren en el sector públic, i aquesta és una pèssima relació. D’altra banda, els contractes fixos discontinus incorporen una part d’aturats que en realitat estan cobrant de l’atur, però es comptabilitzen a efectes legals com si tinguessin feina.
El tercer fet ha estat la ruptura de les negociacions per renovar el Consell General del Poder Judicial. El detonant han estat les paraules de la ministre d’Hisenda, María Jesús Montero, quan va anunciar des del faristol d’oradors l’acord amb ERC per modificar el delicte de sedició en ple debat sobre els pressupostos, donant a entendre així que era la contrapartida per obtenir el vot favorable d’ERC.
Després, en els passadissos, va intentar esmenar en dues ocasions el terrible error, però ja era massa tard. Li havia servit amb safata de plata al PP el motiu per trencar la negociació. No estava disposat, aquest és l’augment popular, que l’acord fos el rerefons d’una modificació de les penes dels líders de la proclamació de la independència de Catalunya. De fet, el PP venia suportant pressions molt fortes en aquest sentit, i a més en període preelectoral oferia una crítica fàcil a Vox. Però, el compromís era massa ferm per part de Núñez Feijóo per poder fer marxa enrere. L’error de Montero li ha servit a la perfecció per trencar la negociació.
Cal dir, amb tot, que la proposta de Feijóo no és desaforada perquè li ofereix a Sánchez abordar conjuntament la reforma del Codi Penal per als delictes de rebel·lió i sedició. Una mesura aquesta que hauria estat bona intentar consensuar per part del govern.
Loading ...
