Preservar aquella íntima il·lusió dels joves

Sorprèn la facilitat amb que les darreres generacions de mares i pares accepten tot tipus de modes i maneres de fer dels seus fills i filles, i concretament en allò que fa referència a la forma de vestir i a les seves relacions afectives i sexuals.

En relació amb el vestir, no pocs pares i mares ofereixen escassa resistència a què les seves noies portin tops ajustadíssims, shorts reduïts a la mínima expressió, tangues, semitangues, etc. La responsabilitat principal de què les nenes o noies vesteixin així és dels progenitors, per usar la paraula políticament correcta que utilitzen les noves lleis.

S’entén que una nena o noia d’11, 13, 15 o 17 anys no sigui plenament conscient de què suposa anar vestida d’una determinada manera. Elles segueixen la moda, i segurament se’ls escapa que això les orienta negativament per a la seva vida afectiva. Però els pares i mares sí que ho haurien de saber, i els avis i àvies encara més. El mutisme i l’autocensura dels adults en aquests assumptes és molt perjudicial per als joves.

no s’ha de confondre el pudor amb la vergonya

En aquest àmbit no s’ha de confondre el pudor amb la vergonya. Aquesta fa referència a una cosa d’un mateix que no ens agrada i per això s’amaga als altres. Mentre que el pudor és un instint natural que ens fa guardar i reservar en la nostra intimitat allò que sentim com més important de la nostra persona.

També sorprèn que una època de tanta influència cultural i política del feminisme abundin costums i modes que porten a la cosificació de la dona. Hi ha també un tipus de feminisme que sembla encoratjar certes actituds sexualment atrevides de les dones, com si aquelles fossin expressió d’autèntica llibertat de la dona, o com si exercir l’atracció sexual sobre els homes fos una dimensió més de l’anomenat “empoderament” femení.

L’altre àmbit en què s’ha fet tabula rasa és el de les relacions sexuals d’adolescents i joves. Abans el festeig comportava unes pautes i uns ritmes que marcaven la manera de fer de la majoria de les parelles. Hi havia un aprenentatge amb els flirtejos i enamoraments successius sense necessitat de tenir relacions sexuals. La majoria de les noies sabien dir “no”, i sabien reservar-se i fer-se valdre. Eren conscients que fer-ho era important per a la seva futura aliança i vida conjugal.

Així, el festeig viscut en la continència, almenys en les seves primeres etapes, fa possible, un veritable discerniment entre els dos enamorats, que els permet anar descobrint, sense trampes i sense presses, tant si són l’un per a l’altre, com si volen ser l’un per a l’altre. Es tracta de passar de l’enamorament, com a sentiment espontani, a l’amor com a decisió d’estimar.

Avui hi ha joves que posen a la persona amb qui surten en el dilema de tenir relacions sexuals plenes o trencar la relació. Plantegen aquestes com una prova de l’amor. Però, en realitat, l’amor veritable entre els dos membres d’una parella en formació no es demostra en la realització de l’acte sexual sinó en la capacitat d’espera i generositat que deixa madurar la relació personal. La vida i la sexualitat tenen els seus ritmes naturals, que no es poden forçar sense conseqüències.

La intimitat corpòria es pot assolir en una nit. La intimitat personal i espiritual requereix un ritme lent i pacient. Si un noi o una noia no són capaços d’aquesta paciència i generositat quan estan enamorats, quina garantia té l’altre que la parella li serà fidel quan, amb un enamorament ja menys intens, els seus desitjos o interessos particulars no es vegin suficientment satisfets. Un amor autèntic requereix llibertat interior en qui estima, domini sobre els propis desitjos, i capacitat d’actuar incondicionalment en bé de l’altre.

Avui força joves, més dels que ens pensem, estan tips d’aquesta onada de  pansexualisme que tot ho inunda. També hi ha adolescents i joves que experimenten por o disgust davant la vivència crua i purament hedonista de la unió sexual que sovint se’ls ofereix.

En aquest ambient, l’autodomini d’un mateix i la capacitat de saber reservar-se no tenen un sentit negatiu, sinó que són virtuts a recuperar i que poden ser veritablement alliberadores pels joves del nostre temps. Virtuts que quan siguin adults els permetran viure la seva futura unió conjugal com una donació plena, com una relació substancialment diferent del que han estat els temptejos previs.

En tot això és important aprendre a esperar, i descobrir-ne el sentit. Hi ha una esperança natural, per la que un noi o una noia confia íntimament, i amb una il·lusió molt especial, que un dia trobarà aquella altra persona a qui podrà entregar el seu cor i amb qui desitjarà compartir la resta de la seva vida. Aquest sentiment dels joves s’ha de preservar, i cal evitar que la il·lusió per trobar el veritable amor es malbarati en la satisfacció primària de la pulsió sexual, a la que avui els convida la cultura dominant.

Julián Marías a La felicidad humana ens recorda que la felicitat afecta sobretot al futur. Exposa que: “si sóc feliç, però veig que deixaré de ser-ho, estic més lluny de la felicitat que si no sóc feliç, però sento que ho seré.” L’expectativa i la il·lusió van íntimament lligades a la felicitat. En l’esperança es viu per anticipat el gaudir de la felicitat.

Publicat en el Diari de Girona, el 19 de juliol de 2021

 Loading ...