Encara en ple xoc pel tancament de la planta de Nissan a Barcelona, empresa responsable del 1,3% del PIB i del 2,6% de la ocupació industrial a Catalunya, la relocalització d’empreses després de la epidèmia del coronavirus sembla un somni tant bonic com llunyà.
Però arreu del món, l’opció de la relocalització industrial emergeix amb força.
La crisi de la Covid-19 ha posat en evidència la falta de producció pròpia de mascaretes i d’aparells respiradors a Europa, però també la fragilitat de les cadenes de subministrament mundials de les seves empreses. Estirades al màxim per tant d’optimitzar (llegeixi’s reduir) costos, moltes han patit una manca de peces i materials que les ha obligat a disminuir o inclús aturar la producció.
A aquest factor de seguretat s’hi afegeix la separació econòmica de la Xina i els Estats Units, el decoupling del qual els nord-americans parlen cada cop més. L’enfrontament econòmic entre les dues potències mundials tindrà greus conseqüències per la resta de països, obligats, com durant la Guerra Freda, a prendre partit per un bàndol.
Aquest enfrontament econòmic té un fort component tecnològic en l’era de la indústria 4.0, dirigida per la hiperconnectivitat (Internet dels Objectes) i la Intel·ligència Artificial.
També cal considerar el factor climàtic, que cada cop té més pes a l’hora de prendre decisions econòmiques com demostra l’anunci de la Comissió Europea de promoure una recuperació econòmica verda.
Els canvis en els models de consum, com s’evidencia en la greu crisi en que s’està sumint el sector de l’automòbil a Europa o la demanda de productes ecològics i de proximitat, també juguen a favor de la relocalització.
Ara, el coronavirus ha fet del tot evident el que nombrosos observadors advertien des de fa anys: la desindustrialització és un factor importantíssim de vulnerabilitat econòmica i social.
Es calcula que la desindustrialització ha costat a França 2 milions de llocs de treball en 20 anys i ha retirat una part important del seu creixement econòmic. Pel que fa a Espanya, és el gran país europeu que més s’ha desintrustrialitzat durant el mateix període. El sector secundari hi ha passat de representar el 19% del PIB a tan sols un 12% en l’actualitat.
Però altres països com l’Alemanya, Corea del Sud o Taiwan demostren que és possible combinar innovació amb una industria pròspera. Seguint el seu camí i desvetllats per la Covid-19, els Estats Units i el Japó ja inciten els seus campions industrials a sortir de la Xina, a diversificar els seus subministradors i a repatriar les activitats d’elevat valor afegit.
Què ens ensenyen aquests casos?
Segons l’assagista francès Nicolas Baverez, una relocalització industrial d’èxit depèn de dos factors: en primer lloc, cal evitar la trampa del retorn a una economia autàrquica i administrada pels poders públics. I en segon lloc, s’ha de desplegar una veritable estratègia industrial on s’estableixin com a criteris claus de la relocalització la competitivitat, la innovació i la inversió adequada.
Així doncs, no tot és relocalitzable. La competitivitat emergeix com fonament del retorn de la industria al nostre país, i li posa condicions.
Entre aquestes, l’existència d’un entorn favorable al sector privat, ben nodrit de professionals amb qualificacions elevades, amb bones infraestructures i una base de centres de recerca i petites i mitjanes empreses saludables. Combinats, aquests factors actuen com un «accés directe» pels inversos i grans actors industrials que es plantegen la relocalització de part de les seves activitats industrials.
