Amb les famílies monoparentals passa el mateix que amb altres fenòmens socials del nostre temps. Primer, es nega l’evidència que les seves conseqüències són negatives per als seus membres. Després, quan la realitat es torna innegable i necessita una resposta, es passa a normalitzar-les, és a dir, a convertir-les en un model equivalent a altres existents, amb l’objectiu d’evitar el que es considera una discriminació. Tanmateix, la veritable discriminació consisteix a tractar com a iguals coses que són diferents, i en aquest cas ens referim al model de família.
Un cop assumit el seu caràcter modèlic, el pas següent és dotar-les de recursos públics amb càrrec al pressupost, és a dir, a les aportacions de tots els ciutadans, per compensar els seus problemes. Aquest esquema presenta nombrosos inconvenients.
El primer d’ells és l’origen d’una família monoparental. Exceptuant un grup molt petit que tractaré més endavant, aquest tipus de família sol ser el resultat d’una ruptura familiar o d’una relació en què la dona, amb un extraordinari valor, ha decidit tenir un fill malgrat l’absència o l’abandonament de la seva parella.
Fa quinze anys, a principis de segle, no era correcte afirmar que els fills d’aquestes famílies patien condicions adverses que repercutien en el seu rendiment escolar i en aspectes no cognitius del seu desenvolupament personal. L’absència de la figura paterna —més freqüent que la materna— representava un handicap objectiu important. Tanmateix, en una època on la ruptura i el divorci eren vistos com a signes de progrés, aquests resultats negatius no encaixaven bé en el discurs dominant.
Avui, això ha canviat. S’accepta que la diferència és notòria en molts aspectes. Per exemple, les famílies monoparentals són més propenses a situacions de pobresa o risc de pobresa. Segons les proves PISA, els seus resultats escolars són significativament inferiors. El pitjor escenari és quan falten ambdós progenitors, on la taxa de repetició escolar a primària arriba al 50%. Si falta la mare, la xifra descendeix al 33%. Si falta el pare, la mare sol complir millor la seva funció educadora i la repetició es redueix al 16%. Mentre que, en famílies amb ambdós pares, la taxa és del 12%.
Aquestes xifres són clares: el rendiment escolar, que ja és deficient a Espanya, guarda relació directa amb l’estabilitat de la parella. Per tant, les polítiques que afavoreixin el manteniment d’aquest vincle tindrien un efecte positiu no només en el rendiment escolar, sinó també en el cost econòmic de l’ensenyament. Tanmateix, contemplar serveis que ajudin a evitar ruptures o fomentar la reconciliació no és políticament correcte. Espanya i les seves comunitats autònomes estan entre les que menys inverteixen en aquesta matèria a Europa Occidental, i els resultats són a la vista.
Una altra consideració és que no s’ha d’equiparar el model natural de família, format per un matrimoni i els seus fills, amb altres tipus de família resultants de situacions particulars. Per la mateixa lògica, no s’han d’equiparar les famílies nombroses amb les monoparentals. Les famílies, en general, haurien de rebre ajudes universals en funció del nombre de fills, per la seva aportació positiva a la societat. Les famílies nombroses, en particular, haurien d’ocupar un lloc destacat en aquest règim d’ajuda.
Una qüestió molt diferent és l’assistència social dirigida a famílies amb dificultats específiques. En aquest cas, les ajudes no obeeixen a una contrapartida per la seva aportació, sinó a una necessitat social. Les famílies monoparentals han de rebre suport suficient per cobrir els seus problemes, però amb caràcter específic i no universal. Aquí no es tracta només d’una qüestió de diners, sinó de concepte: en un cas, les famílies reben una prestació per la seva aportació; en l’altre, una ajuda per evitar que quedin enrere.
Però això només aplica quan l’absència d’un dels progenitors és el resultat d’un procés involuntari, no d’una decisió deliberada. No es pot exigir que la societat carregui amb el pes de decisions que, des del principi, se sap que seran adverses per als seus membres. Això no és justícia social, sinó abús.
Un cas particular és el de l’Associació de Mares Solteres per Elecció. Aquest grup petit dins de les famílies monoparentals postula, d’una banda, el dret a tenir un fill sense parella i, d’altra banda, el dret a rebre ajudes públiques per no veure minvades les seves possibilitats. Tanmateix, la societat no pot assumir el cost de decisions ideològiques. Aquestes dones són lliures de no voler parella i voler un fill, encara que això també sigui discutible moralment, però han d’assumir la seva responsabilitat econòmica, no traslladar-la als altres. Si escullen que assumeixin la seva responsabilitat, i si això afecta negativament el nen, la conclusió és molt clara: no poden tenir-lo.
La contradicció es torna més evident quan, mentre les polítiques públiques donen suport a aquestes eleccions, les dones que, malgrat les dificultats, decideixen tenir un fill després d’un embaràs inesperat no reben cap suport públic. Aquestes polítiques no només no fomenten la maternitat, sinó que promouen el contrari: l’avortament.
Mentrestant, la natalitat a Espanya es desploma, i la visió política dominant somia a reemplaçar els fills que no neixen amb adults arribats d’altres països. Tanmateix, aquesta estratègia ignora els efectes negatius de la descapitalització humana als països d’origen i la menor productivitat del capital humà importat. Aquest camí ens condemna a un futur on serà cada cop més difícil millorar la renda personal i, per tant, la prosperitat de les persones i les famílies. Un futur d’una població molt vella, servida per immigrants. Aquest és un pèssim disseny de futur.
Loading ...
