El començament de l’any està marcat per uns fets que canvien en gran manera l’escenari polític.
El primer d’ells és la crisi de la policia catalana provocada per la destitució del major Trapero i junt amb ell el relleu d’una setantena de càrrecs, fet que en un cos que té la dimensió dels Mossos, assenyala ja una experiència traumàtica. Tot això s’ha fet sense explicacions suficients ,sota la sospita que és un “passem comptes” aplicat pel conseller Elena sota les instruccions específiques de Junqueras i que, de pas, deixa mal parada l’autoritat d’Aragonès, que en tot cas s’ha limitat a expressar la seva conformitat.
La sospita que, junt amb aquests canvis hi hagi l’intent de paralitzar investigacions en curs per casos de corrupció de dirigents independentistes, plana sobre el conjunt, fins a l’extrem que La Vanguardia arribi a reclamar en un editorial que s’impulsin les investigacions que s’havien obert i no quedin aturades.
El mal, però ja està fet i la imatge dels Mossos com a policia “política o polititzada” s’ha tornat a inflar a mans del nou conseller, Joan Ignasi Elena. El problema no és petit perquè al marge de les seves dimensions polítiques i judicials, aquest afebliment de la policia significa un perill per a la seguretat dels catalans.
Recordem que el nostre país viu sota una forta tensió delictiva. Encapçalem el rànquing d’okupacions a càrrec d’organitzacions mafioses, la xifra de robatoris no resolts és astronòmica, la violència amb armes de foc continua creixent, som el centre de l’exportació de marihuana produïda al mateix país i creixen les organitzacions dedicades a aquesta tasca i a la lluita mútua.
L’afebliment policial només representa millors oportunitats perquè el gran delicte organitzat arreli a Catalunya. I el problema afegit és que aquesta qüestió no forma part de cap agenda política i no rep l’atenció proporcional a la seva importància per part dels mitjans de comunicació. Hi ha aquí, i de cara al futur, una fissura important amb fortes repercussions polítiques.
És també el moment en el qual es constata la inutilitat de la taula de diàleg menyspreada pel govern espanyol i el PSC, l’escàs i decreixent pes d’Aragonès en la política espanyola i el fet realment preocupan,t que ERC al·ludeixi, malgrat la seva importància parlamentària al Congrés, l’abordatge dels grans temes.
En primer terme el finançament, el mal estat de la sanitat catalana, per exemple, no té solució sense un altre sistema de finançament autonòmic. Aquesta és una realitat crua i pelada que el socialisme no vol abordar i ERC deixa fer.
Mentrestant JxCat continua donant voltes a la mateixa qüestió, la inutilitat de la taula de diàleg, cosa que és certa, però sense que en el seu arsenal hi figuri cap resposta concreta ni cap camí ben assenyalat.
El resultat a començament d’aquest 2022, és que els grans interessos de Catalunya segueixen molt mal cuidats. ERC, que ho podria fer, no ho planteja, el PSC que de tant en tant fa intervencions positives, com en el conflicte de la llengua, tendeix a ser la coartada del govern espanyol per no abordar les grans qüestions pendents; ja hem apuntat la del finançament, però també podríem parlar de Rodalies i altres més. I JxCat continua sense presentar una agenda política que uneixi un horitzó independentista definit amb l’abordatge de les grans qüestions que Catalunya necessita resoldre.
Un cop més, l’exemple contrari el podem trobar al País Basc. Mentre que aquí el calaix de les compensacions és buit, el PNB ha aconseguit un nou “tantu” important, que és el traspàs de la competència dels nomenaments i assignació de secretaris i interventors municipals, que a tot arreu, Catalunya inclosa, són de designació estatal. El govern basc dia a dia guanya autogovern, mentre que aquí tota la força se’n va per la boca. El nou ministre dels Comuns, Subirats, ha arribat a plantejar quelcom tan revolucionari com que “en algun moment” es faci alguna “forma de consulta”. En aquest moment més imprecís i difuminat no es pot ser. Doncs, aquest és el perfil de les aportacions que s’estan produint a casa nostra i el nivell en el qual es mou la nostra política.
Un fet disruptiu s’ha produït en relació amb les eleccions municipals de Barcelona. Es tracta del nomenament de Maria Eugenia Gay com a delegada del govern a Catalunya. Ha estat una sorpresa perquè no fa més de mig any que va ser escollida per segona vegada com a degana del Col•legi d’Advocats de Barcelona. Una institució importantíssima de la nostra societat civil que ara veu com el seu exponent màxim assumeix un càrrec altament polític, però molt de segon nivell. En realitat es tracta només de la preparació pel desembarcament de Gay a la candidatura per l’alcaldia de Barcelona.
Significa, per tant, la mort política anunciada de Jaume Collboni, que a partir d’aquest moment ja està fora de lloc de tot futur municipal. Si bé Eugènia Gay sempre ha mantingut relacions amb el partit socialista, tant a Madrid com en la persona d’Illa, formalment mai ha tingut carnet, i la millor forma de ser acceptada per l’aparell local del PSC en aquestes condicions és exhibint durant uns mesos abans la confiança del govern de Sánchez en un càrrec com el que ara ha estat nomenada. Les úniques qüestions d’aquest fitxatge del PSC se situen en com superarà durant aquests mesos de càrrec a la delegació provincial, els conflictes polítics que es veuran multiplicats, perquè tothom sap que és la candidata in pectore a l’alcaldia, i també perquè la seva presència de cap manera esborra l’estreta complicitat que el PSC ha mantingut amb tots els desgavells de Colau.
Aquest és el perfil de les aportacions que s'estan produint a casa nostra i el nivell en el qual es mou la nostra política Share on X
Loading ...
