El més positiu de l’acord
El més positiu de l’acord al qual han arribat el PP i el govern Sánchez per renovar el Consell General del Poder Judicial és el pacte en si mateix. La paralització dels nomenaments a conseqüència de la represàlia adoptada pel govern d’impedir-los legalment com un element de pressió per aconseguir la renovació, ha portat la justícia espanyola a una situació límit o fins i tot més enllà. De fet, l’administració de justícia ja patia i pateix profunds problemes que aquest pacte no resoldrà. El país s’ha acostumat a funcionar amb aquesta tercera pota de l’estat de dret en una situació molt deficient, cosa que és molt negativa.
Canvis en el sistema d’elecció
A més, hi ha un acord per canviar el sistema d’elecció. En principi, si es du a terme, serà l’última vegada que els membres del CGPJ són triats pels dos partits majoritaris. Cal dir, però, que l’acord no té una clara garantia de complir-se. El pacte consisteix en el fet que el nou Consell elaborarà una proposta que serà presentada al govern, al Congrés i al Senat per ser transformada en llei. A partir d’aquí, entrarà en una nova fase en la qual els jutges elegirien els seus representants sense intromissions dels partits. Això serà d’aquí a sis mesos, i caldrà veure si aquest compromís arriba a bon port o fracassa com altres.
Nou CGPJ i la representació territorial
En tot cas, el que sí que és cert és que hi ha un nou CGPJ acordat pels dos partits. Per la part dels jutges hi ha 7 membres que pertanyen a l’Associació Professional de la Magistratura, per 3 de Jutges per la Democràcia, que és l’organització minoritària favorable al govern. D’aquests 3 jutges progovernamentals, 2, Carlos Hugo Preciado i José María Fernández, són jutges a Barcelona. Si se li afegeix Lucía Avilés, magistrada del jutjat del penal de Mataró i experta en violència de gènere, resulta que la circumscripció de Barcelona és la que aporta un major nombre de membres de signe governamental.
En aquesta ocasió, a diferència dels casos precedents, en el CGPJ no hi haurà ningú pròxim a les rengles dels partits nacionalistes, ni bascos ni catalans. En aquest sentit, el pes extraordinari dels diputats d’aquest signe al congrés, dels quals depèn la majoria del govern, una vegada més no tenen traducció en les correlacions de govern que s’originen en àmbits de l’estat.
Segons La Vanguardia, els jutges de l’Associació Professional de la Magistratura (APM) són 5, per tant, entre els mitjans de comunicació no hi ha un criteri compartit de què és un i de què és l’altre. El resultat, però, sembla molt equilibrat, si bé continuen presents magistrats de trajectòria política molt clara. És el cas d’Inés María Herreros, fiscal de drets humans i de memòria democràtica, exportaveu de la Unió Progressista de Fiscals i estreta col·laboradora de l’anterior fiscal general de l’estat, Dolores Delgado. També és el cas de Bernardo Fernández, exvicepresident del Principat d’Astúries amb el PSOE, o el de Ricardo Bodas, un magistrat jubilat del Tribunal Suprem que va ser director general amb Zapatero.
Noves mesures per a la independència judicial
El pacte incorpora novetats interessants que alleugeraran en el futur la condició política dels membres del Consell. Per exemple, estableix que els jutges o magistrats no puguin reingressar al servei actiu fins dos anys després d’haver deixat el càrrec polític que havia determinat que disposessin d’una excedència voluntària. També s’estableix la prohibició expressa que un ministre pugui ser fiscal general de l’estat, fet que no deixa de ser una desautorització en tota regla al nomenament que Sánchez va fer de Dolores Delgado. A més, s’assenyala que hauran de passar 3 anys com a mínim fora d’un càrrec públic per poder ostentar aquella condició. Hi ha exigències de professionalitat com que el magistrat del Suprem ha de tenir una carrera professional de 5 anys.
Elecció del president
Per primera vegada, i això també és positiu, els partits no han acordat qui serà el president, i seran els mateixos vocals qui l’elegiran.
En tot cas, l’acord mostra les contradiccions i febleses constitucionals i de l’estat de dret d’Espanya. S’ha signat a Brussel·les i no a les Corts. L’han protagonitzat dos dirigents polítics de l’oposició i del govern, quan preceptivament era una funció que havien d’haver dut a terme al Congrés amb els seus representants i al Senat, dirigit en ambdós casos pels respectius presidents. La partitocràcia s’ha apoderat de tot i, fins i tot quan s’arriben a acords que eren necessaris, ho fan sota aquest vici de les quotes de partit.
És cridaner el fet que si els criteris que figuren a l’acord s’haguessin aplicat en la renovació del Tribunal Constitucional, amb tota certesa la seva composició seria molt diferent perquè ni el president del Tribunal, l’antic fiscal general de l’estat, ni el ministre de Justícia, ni els magistrats del TC que procedeixen directament de càrrecs governamentals hi tindrien lloc.
És cridaner que la fotografia del pacte de Bolaños i González Pons signant l’acord asseguts a una taula estigui emmarcada per la imatge tutelada de la vicepresidenta europea, Věra Jourová, que dreta darrere seu sembla vigilar-los.
