El gran problema social i econòmic d’Espanya té un nom clar: els salaris.
Quina paradoxa tan cruel! Mentre el PIB creix i aparentem anar davant dels nostres veïns europeus, la realitat quotidiana de bona part dels treballadors espanyols empitjora. I no només la d’ells, sinó també la de les famílies. Aquesta situació ha empès Espanya al deshonrós primer lloc en pobresa infantil dins de la Unió Europea: un 21% dels nostres nens viuen en aquestes condicions. Un autèntic escàndol.
El 15% dels que treballen en aquest país es troben, així i tot, en situació de pobresa. És com si haguéssim inaugurat una nova categoria social: treballar ja no garanteix unes condicions de vida dignes. Aquest fenomen afecta especialment els fills: una de cada sis famílies amb menors, fins i tot treballant, segueix vivint en la pobresa, segons l’últim informe publicat per Save the Children.
El 2023, una família composta per dos adults i dos menors necessitava 2.027 euros al mes –és a dir, 24.324 euros a l’any– per poder viure amb un mínim de dignitat. Tot i això, el salari més freqüent a Espanya aquest mateix any va ser de 15.574,9 euros. En conjunt, un de cada quatre treballadors va percebre entre 14.000 i 20.000 euros anuals. Si aquestes persones tenen fills —ni tan sols dos, amb un n’hi ha prou— queden atrapades en una espiral de pobresa de què resulta gairebé impossible sortir.
L’arrel d’aquests salaris baixos es troba en l’enorme dependència que té el nostre mercat laboral de sectors com l’hostaleria i allò que se sol agrupar sota el calaix d’altres serveis: cures domèstiques, atenció a persones dependents… Això explica, per exemple, que el 41% de les famílies nombroses a Catalunya visquin en situació de pobresa. Una injustícia enorme, ja que són justament aquestes famílies les que més contribueixen al necessari relleu generacional.
Aquestes famílies, lluny de ser protegides pel sistema, són ignorades per un model que sembla que està en caiguda lliure, víctima d’una natalitat desplomada. I aquí no hi ha miracles que valguin: la immigració massiva, lluny de ser la solució, agreuja el problema a molts fronts, com la pressió sobre l’habitatge o els serveis públics. A llarg termini, molts d’aquests immigrants acabaran rebent més en prestacions del que hauran aportat en cotitzacions, cosa que encara tensiona més l’equilibri fiscal.
Aquest fenomen afecta especialment el tram de població que es troba al llindar del salari més freqüent, és a dir, entre els 14.000 i els 20.000 euros. Per ser exactes, el 25% dels treballadors. Per sota d’aquesta xifra —prenent com a referència el valor mitjà en moneda constant del 2023— allò que una persona aporta a l’Estat en impostos i cotitzacions no compensa allò que rep en prestacions públiques, inclosa la jubilació.
Els salaris baixos han generat a Espanya quatre problemes d’enorme gravetat.
Primer, el més alarmant: la dimensió de la pobresa infantil, un llast que compromet el futur de tota una generació.
Segon, la perversió que vincula directament tenir fills de caure en la pobresa. Aquesta associació està destruint tota expectativa de desenvolupament demogràfic.
Tercer, la qüestió migratòria. Un fenomen estretament vinculat a les necessitats d‟un sector turístic sobredimensionat, que més que aportar solucions s’ha convertit en part del problema estructural de l’economia espanyola.
I quart, la magnitud dels salaris insuficients en el conjunt de la població activa, que provoca que una part important dels que treballen visqui, així i tot, en condicions de precarietat.
Tot això guarda una relació estreta amb les dades que dona l’enquesta triennal del Banc Mundial: el 54% de les empreses espanyoles considera que el nivell d’impostos representa una limitació greu per a la seva activitat. A això cal afegir-hi el pes de la falca fiscal espanyola, que és clarament superior a la mitjana de la Unió Europea i de l’OCDE. També l’esforç fiscal, és a dir, la relació entre allò que paguem en impostos i el nostre nivell de renda, revela una pressió asfixiant.
Si bé pot existir en alguns sectors un cert desequilibri entre els guanys generats per la productivitat i els salaris, el veritablement determinant és la ineficàcia de l’Estat. O per ser més precisos, del Govern de l’Estat. El seu aparell regulador, les seves polítiques públiques, la manera com gestiona els diners dels contribuents… tot apunta a un model disfuncional.
Un exemple recent d’aquesta dinàmica ha estat la reforma de la jornada laboral. Una mesura aplicada sense matisos, que augmentarà el cost laboral entre un 2% i un 6% sense que això suposi una millora salarial real per als treballadors. I, tret d’algunes excepcions, el problema vital d’Espanya no és treballar unes quantes hores menys, sinó cobrar una mica més. I en molts casos, molt més. Especialment per als joves, les famílies amb fills i, en general, per a tots aquells que perceben el salari més freqüent.
La gran pregunta que ens hauríem de fer —i que un govern responsable hauria de respondre— és com aconseguir-ho. Això és fer política. La resta, com donar un bo jove de 100 euros per a ulleres, no passa de ser caritat revestida de modernitat. Una almoina institucional amb ressons de les antigues senyores de la beneficència.
Donar un bo jove de 100 euros per a ulleres, no passa de ser caritat revestida de modernitat. Una almoina institucional amb ressons de les antigues senyores de la beneficència Share on X
Loading ...
