Una característica molt generalitzada és la nul·la equanimitat dels mitjans de comunicació amb biaix marcadament progressista a l’hora de valorar els lideratges polítics. Només cal recordar que se celebrés la hipòcrita concessió del Premi Nobel de la Pau a un recentment elegit president Obama, quan mantenia dos conflictes bèl·lics vius i havia aprofundit en les directrius presidencials sobre l’eliminació selectiva dels adversaris terroristes, segons els criteris de la política de Washington, perquè amb Obama es va estandarditzar el que ara ja és habitual, fins i tot a les pel·lícules d’acció, com són els drons assassins.
A l’altra banda podríem situar el linxament del president Reagan reiteradament qualificat d’inepte i objecte de burla i riota, i que després ha resultat un dels presidents més ben valorats de la segona meitat del segle XX i el protagonista polític de l’ensorrada de l’URSS.
Fa molt poc, escassos mesos, Jacinda Ardern era la icona de la progressia, l’encarnació de tots els èxits i virtuts en la política, malgrat liderar un país petit, Nova Zelanda. De fet, la seva màxima notorietat li ve dels All Blacks i el rugbi. Ara, al cap de només un mandat i mig, 6 anys, ha decidit plegar en una emotiva, com no podia ser d’altra manera, roda de premsa, perquè diu que no té suficient energia en el dipòsit.
D’aquesta manera deixa plantat el seu partit, el laborista, davant de les eleccions que hi haurà a la tardor.
Quan es va presentar fa dos anys, creia que tenia força suficient, i ara 12 mesos després, descobreix que no? Dona! Caldria una mica més de rigor i menys llàgrimes, que no deixa de ser un recurs emotivista i excessivament fàcil, sobretot per a algunes.
La realitat crua i pelada és que ho deixa perquè la seva perspectiva electoral és molt difícil. Hi ha persones que davant un horitzó d’aquesta mena es creixen i intenten donar-li la volta. És el cas del president Sánchez. Però n’hi ha altres que tiren la tovallola a la mínima de canvi. Només cal recordar l’absurd abandonament de Trias la mateixa nit electoral, sense intentar forjar l’aliança que el portés a l’alcaldia, tal com 4 anys després sí que va fer Ada Colau, que també va quedar segona, però que ara és la nostra alcaldessa, amb l’ajut decisiu, això sí, del que venia a salvar la ciutat, l’exprimer ministre Manuel Valls.
Jacinda Ardern va tenir un primer mandat mogut, però que la va consagrar com aquesta icona que s’ha demostrat que no és. La seva notorietat i la posterior victòria electoral es va construir sobre dos fets.
El primer, la forma com va abordar l’atemptat terrorista d’un islamòfob australià que va atacar 2 mesquites, matant 51 persones. La proximitat a les famílies, l’estil que va exercir Ardern, la decisió amb què va afrontar el problema fins a arribar a la il·legalització de les armes semiautomàtiques, tot plegat li van crear una aurèola d’estimació i simpatia.
Després va venir la covid-19 i el seu govern va optar per una política tant o més dura que la xinesa de clausura total. El país va quedar tancat a l’exterior i internament es declaraven confinaments de ciutats senceres només per un cas.
Les observacions en contra d’aquesta política, per raons que era humanament insostenible i econòmica desastrosa, més quan estaven disponibles vacunes millors que les xineses, no van ser escoltades. En la seva fase inicial es va aconseguir donar la imatge que Nova Zelanda era immune a la covid-19, i això també va contribuir al seu notori èxit electoral. Però igual que la Xina, però de forma més ràpida, les conseqüències s’han fet notar d’una forma palesa. La població es va cansar de tants confiaments i restriccions i l’economia es va ensorrar.
La conclusió és que ara Nova Zelanda no només rep els efectes retardats de la covid, sinó que hi ha serioses dificultats econòmiques que fan que els professionals joves tendeixin a emigrar a Austràlia, on les condicions són molt millors. La inflació està disparada i l’habitatge s’ha convertit en un bé de luxe amb l’agreujant que com la majoria de propietaris tenen les hipoteques a interès variable, el seu cost fa créixer el temor en què moltes d’aquestes llars acabin en mans dels bancs.
Per si no fos prou, la delinqüència ha crescut d’una forma extraordinària i a més amb característiques violentes amb atracaments a petits comerços.
El còctel està servit. S’ha perdut l’aureola de la immunitat a la covid, la inflació destrueix la vida de molts ciutadans i, en particular, dels més joves, i la inseguretat s’ha convertit en un problema polític. En aquesta tessitura es demostra la feblesa política de Jacinda Ardern que prefereix marxar a casa abans d’agafar aquest perillós toro per les banyes.
Evidentment, no hi ha cap certesa, però és molt possible que el corol·lari de tota aquesta icona progressista sigui que el Cap d’Any el celebri a la casa de govern, Christopher Luxon, l’actual líder de l’oposició i un cristià evangèlic del partit nacional.
Loading ...
