Perfils estilitzats de la crisi del govern Sánchez

La setmana del 24 al 30 de març Sánchez es juga el seu futur. El pacte amb les empresarials dels transports del dia 24 va iniciar una seqüència que clourà amb la compareixença al Parlament del dia 30. En un entremig hi ha hagut la negociació a Brussel·les, que ha comportat l’excepcionalitat ibèrica en matèria d’energia, seguida de l’anunci parcial de mesures aquest dilluns 28 en la conferència de Sánchez a Europa Press, i seguirà en el consell de ministres del dia 29 on han de quedar clares les polítiques de recuperació de la crisi.

En aquest context, quina és la situació i les perspectives de Sánchez?

Un fet evident i negatiu és la feblesa del seu govern, començant per la cremada ministra de transports, Raquel Sánchez, que d’alcaldessa de Gavà va ser elevada al ministeri. Ella, com altres membres del govern, van demostrant la seva incapacitat per abordar situacions complexes o conflictives. Sánchez hauria de canviar ministres, però aquesta transformació necessària té tantes dificultats internes que difícilment es produirà.

Juguen a favor del president del govern, en primer lloc, els fons europeus, dels quals sembla que ens hem oblidat però que estan presents i algun benefici han de comportar. La seva magnitud depèn bàsicament de dues qüestions que ara s’amplien a una tercera. Les dues qüestions prèvies són l’eficàcia i l’eficiència del govern en el maneig dels fons; és a dir, gastar-ho en el temps previst i amb els resultats econòmics i socials adients. No està clar que sigui així. Per exemple, la digitalització de les administracions el que està provocant és la frustració del ciutadà, perquè aquelles han substituït el castís “vuelva usted mañana” per un “és culpa d’internet”. La tercera condició que ara apareix és que aquests fons, malgrat que tinguin finalitats diferents, han de poder-se articular en part amb la política anticrisi. Això només és possible si el govern té un pla, perquè és complexi. No és la situació, perquè Sánchez i la seva gent es continuen movent en el terreny més primari de les “mesures”, és a dir, decisions aïllades unes de les altres.

També juga a favor de Sánchez el pacte sobre l’illa energètica ibèrica. La qüestió és si serà suficient. Fins com a mínim d’aquí a un mes no veurem els resultats que han de consistir en una rebaixa del cost de l’electricitat situant un topall pel gas i fent pagar la diferència entre el topall i el preu real a les mateixes empreses. Com és una intervenció del mercat i, per tant, una excepció a la norma comunitària, la seva aplicació ha de ser temporal. I aquest límit en el temps obra un altre interrogant. No es tracta només que la reducció sigui suficient, sinó que quan aquesta mesura de limitació del preu sigui aixecada, el mercat gaudeixi ja d’una normalitat que no torni a reproduir el problema.

Quin pot ser el preu màxim? La mitjana de març va estar situada en els 265 euros megawatt hora (MWh) i es considera que el preu límit estaria a 125 euros MWh. En aquestes condicions el preu de l’energia, es calcula que se situaria en els 165 MWh, una reducció important en relació amb els preus de març, però que cal veure si ja és competitiva per a totes les empreses. És certament un alleujament, però no és la solució.

Uns interrogants de tipus estructural romanen a l’aire. Un d’ells és: per què el preu del gas a Espanya és molt més car que a Europa? Com és possible si la majoria ve d’Algèria? La segona consideració és per què pesa tant la tarifa regulada (40%), la que registra l’impacte de l’increment del preu, cosa que no passa als altres països d’Europa. Per què no s’ha modificat aquesta situació de mercat oferint més possibilitats a la tarifa no regulada.

L’acord d’última hora amb les patronals del transport hauria de portar a una solució d’aquest greu conflicte, però atenció, és, tal com hem dit, un acord sobretot amb les patronals que l’associació de la Plataforma, integrada sobretot per autònoms i petites empreses, no han acceptat. La qüestió ara és si aquest grup, que ha aconseguit mig aturar el país, podrà mantenir el pols o es dissoldrà. És evident que la crisi del transport ha estat pèssimament gestionada per la ministra, però hi ha dos factors addicionals que ni tan sols la reparació d’última hora resolen. Un és que el preu del gasoil el marca el petroli, i aquest està i estarà pels núvols, per tant, a mitjà termini no cal confiar en una reducció. Però, sobretrot, el que hi ha darrere de la crisi que ha aixecat la Plataforma és un problema estructural que ve de temps enrere, i que és l’excés d’intermediació. L’abús que es produeix per aquesta raó sobre els autònoms i els falsos autònoms. La qüestió de fons és que la gran patronal s’ha convertit progressivament en empreses d’intermediació que tenen en aquesta activitat la seva millor rendibilitat. En altres termes, la ministra ha negociat i ha pactat amb bona part dels qui són responsables de l’ofec dels transportistes que protestaven al carrer. Hi ha aquí una contradicció important que el ministeri no ha resolt, que és estructural i que tornarà a aflorar per una banda o altra.

En tots els aspectes esmentats, energia i transports, hi ha però un apunt de solució i el dubte és sobre la seva suficiència, però en el cas del sector agrari aquest apunt no està gens clar, perquè la crisi de costos que pateix és generalitzada a l’hora que viu una paradoxa. En el mercat mundial els aliments van registrant un gran increment de preus que beneficia al sector. Per exemple, Llatinoamèrica veu una nova oportunitat en l’actual escenari geopolític, però aquesta millora no es tramet als agricultors i ramaders. I és que com en el cas dels transportistes, hi ha un oligopoli de la demanda que és qui controla els preus i ofega l’oferta atomitzada, mentre que el govern mira cap a una altra banda. Cal apuntar que la crisi alimentària, sobretot en gra, en realitat encara està per venir perquè els efectes de la guerra sobre Ucraïna i Rússia, com és lògic, no es faran notar fins a la collita que ve, perquè l’actual ja estava recollida. El que hi ha ara sobretot en l’increment de preus és un escenari d’especulació.

En aquest context la necessitat d’algun pacte d’estat sembla evident, començant per l’anunciat pacte de rendes, al qual cal afegir que serà estructural o no serà, és a dir, o remou aquelles condicions que determinen distribucions injustes de guanys i de pèrdues o la bola de neu del conflicte social continuarà creixent. Però en aquest àmbit les posicions estan molt diferenciades. UP i els grups parlamentaris que donen suport al govern estan per les polítiques d’augmentar impostos i donar subvencions sense, però, paradoxalment, postular polítiques de reformes estructurals. Per altra banda, l’oposició postula per la baixada d’impostos incrementats pels efectes de la inflació i del cost de l’energia i la reducció dels costos de la burocràcia de l’administració.

Cal que el plenari de l'Ajuntament de Barcelona emeti un vot de censura a Ada Colau per la sentència del TSJC que deixa sense efecte les zones de baixes emissions (ZBE) a Barcelona?

Mira els resultats

Loading ... Loading ...

Print Friendly, PDF & Email

Entrades relacionades

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Fill out this field
Fill out this field
Introduïu una adreça electrònica vàlida.

The reCAPTCHA verification period has expired. Please reload the page.