Perfils econòmics d’un futur incert

Bé està donar la bona nova al fons de reconstrucció, però seria prudent que llegir no ens fes perdre l’escriure, i els nostres governs començant, pel de Barcelona, passant per la plaça de Sant Jaume i arribant a Madrid, que té el paper més destacat en tot això, en lloc de parlar tant de futuribles, també ens donessin resposta a grans problemes del moment present.

Comencem per un de gran que assenyala clarament la magnitud a la qual ens enfrontem. És ben sabut que el pressupost de l’estat d’enguany incorpora 27.000 milions dels fons europeus, una quantitat important de diners que si no arriben seran realitzats endeutant-se encara més. Però, aquesta aportació és menys d’una quarta part de la bretxa que ha generat la crisi i que s’eleva a 110.000 milions, una magnitud brutal. Per tant, i en el millor dels casos, quedarien 83.000 milions per compensar la destrossa de la pandèmia. Si aquesta bretxa no es tanca, tindrem aquí una ferida permanent que quedarà supurant tant en ordre econòmic com social. El problema és que ni se’n parla.

Una segona qüestió fa referència a l’ocupació. Un país creix a base de dues components: les persones ocupades i la seva productivitat. Doncs bé, Espanya també en aquest rànquing negatiu encapçala la reducció de la taxa d’ocupació a Europa el 2020, de manera que la proporció d’adults amb feina ha baixat el 65,7%, 7 punts menys que la mitjana de la UE, amb una reducció de 2,3 punts percentuals en relació amb el 2019. Fet que segons l’Eurostat ens situa al capdavant de la davallada, per sobre d’Irlanda i Bulgària que, amb 1,7 i 1,6 respectivament, ens segueixen en aquest rànquing. El nombre d’ocupats a Espanya és el tercer més baix de tota Europa i només ens superen Grècia i Itàlia, si bé en aquest últim país la caiguda 2020 sobre 2019 va ser la meitat de l’espanyola.

El tercer gran problema és el turisme. Catalunya és, en relació amb el pes que té aquesta activitat en el seu PIB i ocupació, la quarta comunitat espanyola. Entre efecte directe i indirecte representa un 23% del PIB català i un 25% de l’ocupació. El problema radica en el fet que, vacunació inclosa i en els termes més optimistes possibles, aquest estiu hi haurà una recuperació, però quedarà a anys llum de la seva normalitat i, per tant, com a mínim la meitat d’aquells percentatges quedaran escapçats. De fet, segons l’informe de la consultora McKinsey, la recuperació total del turisme espanyol no es produirà fins al 2024 i el de l’internacional fins a l’any següent. Per tant, queda un llarg període per endavant en el qual es poden destruir empreses i ocupació si no hi ha una gran acció coordinada de tots els governs. Tampoc sembla, en aquest cas, que l’agenda política ho contempli amb la suficiència necessària.

Per últim, però no menys important, el Banc d’Espanya, que no és exactament una ONG, s’ha vist en la necessitat d’alertar sobre la situació tan vulnerable en que està situada la joventut, sense que tampoc en aquest àmbit es vegin moviments suficients de cap mena. L’Ajuntament de Barcelona i la Diputació de Barcelona no ho aborden amb els recursos necessaris, la Generalitat està reunida, i el govern espanyol està embrancat en els grans conceptes de la sostenibilitat, la resiliència i el gènere. Però, de moment ni cinc de calaix.

El Banc d’Espanya considera que la pandèmia ha agreujat les deficiències que va posar en relleu l’anterior crisi sobre aquest grup de població. Assenyala que una tercera part no tenen ingressos, és a dir, amb termes planers, són pobres de solemnitat. I per si fos poc, són els menys protegits pels ERTO. Si a això li afegim la situació dels joves que ni estudien ni treballen, perquè cada vegada hi ha menys motivació per fer-ho, el panorama és tètric.

I per acabar-ho d’adobar, i a diferència d’altres mancances, la societat civil tampoc dedica massa atenció a aquesta gran mancança. Estem davant una ruptura història de la solidaritat generacional i, si no es resol, en patirem les conseqüències. El problema és que un dels principals patidors, no els únics, seran precisament els joves, que no en tenen cap culpa.

Estem davant una ruptura història de la solidaritat generacional i, si no es resol, en patirem les conseqüències. Click To Tweet

Creus que els partits polítics han de practicar cordons sanitaris contra altres partits amb representació parlamentària?

Loading ... Loading ...

Print Friendly, PDF & Email

Entrades relacionades

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Fill out this field
Fill out this field
Introduïu una adreça electrònica vàlida.

The reCAPTCHA verification period has expired. Please reload the page.