De la pandèmia que ens afligeix sabem quatre coses certes: l’elevada mortalitat de les persones de més de 70 anys, les importants seqüeles que deixa en part dels que l’han patit, una gran destrucció econòmica i la incertesa que provoca.
De les quatre qüestions, la més dolorosa són les morts, la més vital pel futur és la incertesa. Sobre ella res de sòlid es pot aconseguir. La conclusió és ben evident. La responsabilitat principal dels governs, l’espanyol i català, és procurar certeses; ser previsible i fiable. Els partits que no governen hi han de contribuir, si bé la responsabilitat fonamental és del qui té el poder.
Dissortadament, aquesta no és la característica més destacada dels nostres governants, i han de canviar radicalment de forma de fer. Pel bé de tots, però fins i tot per egoisme polític, perquè la malfiança i la incertesa ho acaben destruint tot. També el poder. Serà molt difícil superar l’escenari de confrontació si no fan un gran esforç. I no es tracta d’argumentar un memorial de greuges per mostrar-ne la necessitat. N’hi ha de sobres amb afirmar que les terribles dificultats del nostre temps només es poden superar amb noves actituds, valors i virtuts.
Una d’aquestes actituds és entendre el diàleg, no com un joc entre astuts, sinó com una voluntat real d’entesa, que exigeix de la transacció mútua. El diàleg no és per donar la raó al poder, sinó per cedir poder per assolir acords que ens beneficiïn a tots nosaltres, la gent.
Una segona condició és posar fi a l’excepcionalitat constitucional, no ja tant per ara sinó per al futur. Si tot el que han après és que només la restricció radical –fins al confinament– dels drets humans serveix per lluitar contra la pandèmia, hauran sembrat l’hidra de l’autoritarisme, perquè la casuística pot esdevenir interminable. Com d’interminable es pot fer la destrucció de l’economia si el remei és deturar-ho tot, si van mal dades. És comprensible per a la primera vegada. Però ja no ho és més. Ja ha durat massa. El que es requereix és un sistema de control epidemiològic digne d’aquest nom, i l’aplicació de recursos a la detecció massiva ràpida, i això vol milions i milions de proves de contagi, l’aplicació de la genòmica, i la intervenció immediata sobre les cadenes de transmissió, atenció pels grups de risc, un gran reforçament de l’assistència primària, i una millor educació social, amb poques normes, clares, senzilles i d’obligat compliment. Aquest és el camí si el virus es queda entre nosaltres.
La tercera actitud està referida a la reconstrucció. S’ha constituït una comissió al Congrés. És bo que una comissió parlamentària acabi validant el pla, però no tenim gens clar que sigui el millor instrument per dissenyar-lo. Creiem que una comissió de personalitats independents de trajectòria professional excepcional en els camps en els quals és necessari actuar, presidida per una figura de qualitat reconeguda, com ha fet Itàlia, com demana l’Institut de l’Empresa Familiar, i Converses a Catalunya, hagués estat més eficaç, tot reservant per a la comissió parlamentària l’examen de les propostes finals. Aquesta feina, però, en necessita una altra d’urgent: un pla de contingència del Govern central per als pròxims mesos, amb la finalitat d’anticipar-se a possibles situacions de dany en tots els sectors. Un pla preventiu, predictiu i reactiu que permeti controlar i minimitzar els efectes de l’actual destrossa, i els de les possibles rebrotades. Sobre aquesta base sí que es pot començar a refer la confiança.
Alhora la comissió ha d’assumir una fita necessària i ambiciosa, un pla a llarg termini, per abordar a fons la reconstrucció. I aquí cal recordar el que molts experts han assenyalat: la Covid-19 té com a principal característica danyar terriblement els sistemes estressats. La paràlisi de l’administració de justícia n’és un bon exemple. La inoperància del teletreball per a la majoria de funcionaris, amb l’excepció d’algun sector, n’és un altre. Reconstruir vol dir superar les grans febleses prèvies d’Espanya i Catalunya. La Unió Europea ja ha donat una resposta innovadora tal com la gravetat de la situació demanava, per facilitar la recuperació econòmica. En l’àmbit sanitari caldrà suplir les mancances observades, creant dispositius adequats tant per prevenir i reaccionar com per a la producció i adquisició de material sanitari en previsió de noves pandèmies.
Contribuir eficaçment a construir certeses i despertar confiança significa recuperar la transparència en les actuacions governamentals. No és bo el secretisme dels noms dels qui integren la comissió que decideix sobre el procés de desescalada, o que continuïn sense informar de la xifra de morts a les residències de gent gran. I és una obvietat que ha de recobrar-se el funcionament del Portal de la Transparència. Però l’acte més gran de confiança i transparència és la realització d’un llibre blanc oficial, impulsat pel Govern espanyol i realitzat per personalitats i instàncies plenament independents. Com en el cas de la memòria històrica, només guarirem les ferides si tots plegats afrontem la realitat, no amb esperit de “passar comptes”, sinó d’aprendre i no repetir errors en el futur.
Publicat a La Vanguardia, divendres 12 de juny de 2020
Però l’acte més gran de confiança i transparència és la realització d’un llibre blanc oficial, impulsat pel Govern espanyol i realitzat per personalitats i instàncies plenament independents Share on X
Loading ...
