El tsunami de Vox ha quedat circumscrit a una onada. Important, perquè el 10% dels vots no és ja un projecte marginal, però lluny de les alarmes que havia despertat.
La importància de Vox s’atribueix a una sèrie de factors. Un, probablement el més important, una reacció del nacionalisme espanyol a l’independentisme català. Però aquest fet no ho explica tot. Si s’analitza la distribució de vot es veurà que la seva implantació important a Almeria i Múrcia té sobretot relació amb la immigració. El tercer element ha estat alçar la bandera d’oposició frontal a qüestions que, tenint un segment minoritari però no petit de seguidors, no estan en l’agenda de cap dels altres partits. És el cas de la perspectiva de gènere o de l’oposició a l’avortament. També ha anat a buscar nínxols molt específics i desocupats, cas de la caça i la tauromàquia.
Però el fet que ha permès enlairar-se i presentar-lo amb unes expectatives tan desmesurades que ells mateixos s’han arribat a creure, radica en la publicitat també desmesurada que li han fet des de l’esquerra. La Sexta ha practicat el mateix procés d’enlairament que va seguir amb Podemos, però en aquest cas no per simpatia sinó com un instrument que, com s’ha vist, destruïa el PP. Aquesta actitud ha estat encapçalada pel propi president del govern en promoure d’una manera arbitrària un debat que incorporava la presència de VOX malgrat ser un partit sense representació parlamentària. El propi PP l’ha situat com un primus inter pares. La fotografia de la Plaza Colón és reveladora de l’error de principiant comés per Casado i el seu equip.
Vox presenta una diferència radical amb els altres partits populistes o d’extrema dreta d’Europa, fet que sovint sotmet en la seva anàlisi. Mentre que aquests partits disputen, sovint amb èxit, el vot a la socialdemocràcia i al partit comunista en el cas de França amb programes socialpopulistes, o bé s’atansen a una classe mitjana empobrida com la lliga al nord d’Itàlia, Vox presenta un programa socioeconòmic de perfil neoliberal. Aquesta realitat abans i després de les eleccions limita substancialment el seu creixement, perquè si bé sectors de la classe treballadora poden ser subjectes de sentir-se atrets pel seu discurs en matèries com la immigració, els valors i les tradicions, el refús al feminisme, no troben cabuda en un programa econòmic tan radicalment liberal. I és que l’origen de Vox en la seva versió actual té poc a veure amb la dreta europea.
Certament ha estat en part dels seus dirigents una escissió del PP, però no és aquest el seu tret definitori. Cal cercar el seu origen en les plataformes com HazteOír i altres del mateix entorn que tenen darrera seu l’organitzacio Yunque. Aquesta, nascuda a Mèxic a principis del segle XX com una organització clandestina per a la defensa dels catòlics perseguits pel regim mexicà, ha anat evolucionant en el temps sense perdre una característica essencialista. Trasplantar Espanya als anys 80 del segle passat ha acabat prenent força a través de la xarxa digital en l’actual centúria. En la seva versió actual l’emparentament de part del nucli dur de Vox ve d’aquell origen “yunquista” i la relació que en la última dècada les plataformes per ella impulsades han mantingut amb sectors de la dreta republicana dels EEUU. No són per tant en aquest sentit hereus recuperats de Blas Piñar de la Unión Nacional, que va arribar a tenir un escó el 1979, que va perdre ràpidament. Es tracta d’una nova formulació que manté, en aquest cas sí, bones relacions amb la visió de Steve Bannon.
Mentre Vox mantingui aquesta posició, les seves possibilitats de creixement electoral són nul·les a no ser que prenguin cos dos àmbits poc ocupats pel PP, el dels valors antropològics i morals, que xoquen amb la perspectiva de gènere d’una banda, i un augment de la conflictivitat amb la immigració. Però fins i tot així, el liberalisme de Vox l’impedirà a diferència de França, implantar-se en àmplies franges de les barriades populars.
Aquesta lògica no implica que en les eleccions europees no puguin millorar el seu actual resultat. La raó és simple, els ciutadans tenen en escassa consideració pels comicis europeus i tendeixen primer a participar menys i segon a fer servir el vot en un sentit més de protesta, i ambdues característiques afavoriran el creixement percentual, que no en termes absoluts, d’aquesta formació.
