Vagi per endavant una consideració de tècnica jurídica sense cap mena de partidisme polític. El decret llei òmnibus, que pretén aprovar Sánchez amb més de 80 mesures diferents, és una monstruositat parlamentària i, per extensió, democràtica.
Un decret llei, un instrument molt específic que la Constitució atorga al govern sota condicions precises, té unes característiques de tramitació tan diferents de les d’una llei ordinària, que s’aprova en bloc o es rebutja en bloc. Aquest no pot emetre una unitat heterogènia en els seus continguts, perquè, si fos així, podrien incloure’s mesures acceptables per a tots i altres susceptibles de ser rebutjades. En aquest cas, el procediment d’urgència que encarna el decret llei queda bloquejat, com passa actualment.
Un decret llei ha de ser, per tant, homogeni en el contingut. Si es tracta de pensions i el seu augment, només cal abordar aquesta qüestió. Si versa sobre un altre tema, com l’habitatge, s’ha de tramitar mitjançant un decret llei específic, i així successivament.
No actuar així vulnera la naturalesa del decret llei. Pedro Sánchez sembla obstinat en aquest camí, cosa que té un límit polític, ja que no pot suportar l’ajornament indefinit de l’aprovació dels increments de les pensions per a aquest any ni de les bonificacions per al transport públic.
La solució més fàcil i evident ja ha estat plantejada: es tracta de presentar decrets llei diferents, començant per les temàtiques més urgents i aquelles que, amb tota probabilitat, s’aprovarien, com és el cas de les pensions, el transport públic, les ajudes a la Dana, etcètera. Si Sánchez es nega a aquesta via senzilla i responsabilitza el PP que no s’aprovin aquestes mesures, en una dialèctica insòlita entre govern i oposició en una democràcia, no ho fa per una qüestió d’orgull, com alguns han interpretat, sinó per una cosa molt més concret: mantenir la seva posició al poder.
El govern ha arribat a la conclusió que és molt improbable que pugui aprovar els pressupostos. Aquest fet el portaria a governar el 2025 amb els mateixos comptes públics de dos anys enrere, corresponents al darrer pressupost que va aconseguir aprovar. Per evitar les dificultats pràctiques que això comporta, han dissenyat una estratègia alternativa: el contingut del decret llei òmnibus. Al gener, inclouran totes les partides de despesa més importants que haurien de formar part del nou pressupost. Si s’aprova, quedarà resolta la gestió economicofinancera d’aquest any en allò que té incidència política.
Si a aquest fet se li suma la disponibilitat de recursos abundants a causa de l’elevada falca fiscal espanyola i del “pla Marshall” que representen els fons europeus, es constata amb facilitat que el govern no tindrà problemes d’ingressos. A més, els ajustaments pressupostaris que permet una interpretació més o menys forçada de la llei seran suficients per desenvolupar una gestió dels recursos públics relativament normal, tot i no disposar d’un pressupost nou.
Tot i això, si l’enorme bloc de mesures del decret llei òmnibus no aconsegueix superar la seva aprovació al Congrés —no de manera global, sinó particularitzada en cadascuna de les seves temàtiques homogènies—, llavors tota la seva estratègia es veurà frustrada perque requerirà d’una negociació exhaustiva i continuada amb els partits que donen suport al govern, amb l’agreujant que, en el cas de Junts, el més probable és que els rebutjos es multipliquin fins a que obtinguin resultats en temes tan complexos com la cessió de competències en immigració o la resolució de l’amnistia.
El decret llei òmnibus és un pal·liatiu decisiu davant la no aprovació dels pressupostos per al 2025. D’aquí l’obstinació de Sánchez a mantenir-lo, buscant una última negociació amb Junts i, alhora, intentant fer pagar un cost polític als que rebutgin aquesta via.
Loading ...
