Després de la gran caiguda del PIB del 2020, s’esperava el gran rebot, amb creixements fastuosos numèricament. En realitat més que créixer es tractava d’una recuperació de la gran patacada de l’any de la covid en la qual Espanya i Italia havien que recuperar-se molt més ràpidament que la resta de socis europeus, perquè la davallada va ser molt més gran.
Però, han anat passant els mesos i aquest fort impacte en el cas espanyol no es fa palès. El creixement acumulat des de l’inici de l’any és de només el 2,4%, davant del 4,4% de França i el 5,6% d’Itàlia. Només Alemanya evoluciona amb menys força, 1,7%. però és que el rebot alemany no podia ser tan fort perquè la seva minva el 2020 va ser molt menor. Veiem-ho amb xifres: el tercer trimestre del 2021 amb relació al quart trimestre del 2019, Espanya havia caigut un -6,6%, Italia un -1,4%, Alemanya un 1,2%, l’eurozona un -0,5 i França un -0,1%. Amb aquest ritme, tots els països de l’eurozona s’hauran recuperat, alguns sobradament, l’any que ve, mentre que el cas d’Espanya és molt dubtós que sigui així.
Per què succeeix això? Una primera explicació pot ser la inflació. Amb un IPC del 5,5%, Espanya presenta un desgast dels ingressos de les llars molt més important que França o Itàlia on la inflació és 2 punts inferior. La pregunta és com gestiona el govern aquest problema. La segona qüestió es l’impacte a l’escalda dels costos elèctrics. I aquí també hi ha una gran diferència en la política espanyola, francesa i italiana, que han seguit el camí d’atenuar l’impacte de les pujades de l’energia elèctrica mitjançant increments importants de les subvencions a les empreses i retallades d’impostos.
Res d’això s’ha fet a Espanya, i per tant la major part dels ciutadans i totes les empreses suporten un sobrecost afegit. I tot això amb un agreujat: és sabut que part d’aquests costos són deguts als costos d’emissió de CO2, però el que es diu menys és que aquests costos pel consum es tradueixen al mateix temps en un ingrés net pels governs. Només en el primer semestre, Espanya ha ingressat 1.125 milions d’euros que han passat a engruixir les arques de l’estat. La pregunta clau és per què aquests diners no es dediquen a minorar l’impacte sobre l’àmbit de la producció industrial i del consum. La gasiveria del govern segurament té molt a veure amb aquest menor creixement.
L’últim factor d’aquesta llista de possibles causes és la baixa capacitat inversora que està demostrant el govern. Hi ha pressupostats 27.000 milions d’euros enguany com a inversions del pla de recuperació. Però amb prou feines en realitat se n’han executat 5.000 milions. La diferencia és astronòmica i assenyala un dels problemes de fons que pot engegar en orris la pluja de milions procedent d’Europa: la baixa eficiència de l’administració espanyola. Per si això fos poc, la inversió pública enguany fins el mes d’agost s’havia reduït un 2,4% en relació a l’any anterior.
Tot plegat ajuda a explicar per què Espanya creix menys, molt menys i té una raó central: les inadequades polítiques del govern Sánchez i la deficient gestió de l’administració espanyola.
Loading ...
