Tesla és una destacada empresa de primera línia i alta tecnologia dedicada a la fabricació de cotxes elèctrics. Els seus vehicles, fins ara produïts només als EUA, són una referència inqüestionable en el mercat d’aquest tipus d’automòbils.
Fa pocs dies, els mitjans de comunicació ens van informar que Tesla havia escollit Alemanya per localitzar la seva primera planta europea. Un fet de màxim interès econòmic i tecnològic, perquè representa en la seva fase de ple desenvolupament 6.000 llocs de treball altament qualificats. La decisió es va atribuir, amb raó, però no tota la raó, per l’elevada capacitat i fiabilitat de la indústria alemanya, i per tant dels seus treballadors i especialistes.
Però el que no s’ha informat és que aquesta no era l’única elecció del fabricant nord-americà. A l’inici contemplaven dues possibilitats, la que finament ha tingut lloc, i una altra que d’entrada presentava molts atractius i que era Catalunya, perquè unia l’existència d’una forta base industrial, en la què la indústria auxiliar de l’automòbil té molt de pes, a uns nivells salarials molt menors que els alemanys, i una bona connexió amb Europa, terrestre i marítima.
El primer factor que va fer trontollar aquesta opció potencial va ser la situació política de Catalunya. I el que definitivament la va deixar fora de joc van ser el potencial dels aldarulls que s’han repetit i que han rememorat per a l’observador extern l’experiència del 2017. És molt senzill: una empresa industrial que depèn de subministraments externs no pot situar-se en un país on en diverses ocasions al llarg de l’any es tallen les carreteres i autopistes i s’impedeix el trànsit de ferrocarrils.
Hi ha en tot això una reflexió a fer per part del govern de Catalunya i de les institucions econòmiques, cambres de comerç, Cercle d’Economia, organitzacions empresarials, que està lluny d’haver-se fet. Cal un informe tècnic rigorós i independent de com poden afectar aquestes expectatives a la inversió a Catalunya. I aquí cal remarcar un concepte clau en l’economia: les expectatives. El futur no es pot preveure amb certesa i per tant les decisions es prenen en funció d’allò que hom creu que pot succeir, i això són les expectatives. I l’enquistament del procés polític català, les proclames guerreres de Torra, l’existència dels CDRs i el Tsunami Democràtic, i l’inflamat discurs de Puigdemont i el seu Consell per la República, el que fan és contribuir a crear un marc de referència en el que el conflicte al carrer està permanentment present.
Les recents declaracions de Torra demanant “alts nivells de sacrifici” per assolir la independència anaven a remolc de la visita a Catalunya i les entrevistes fetes a Paul Engler, l’autor de Manual de desobediència civil. Engler, entrevistat a un digital independentista, va afirmar que “si els catalans voleu guanyar heu de polaritzar més, escalar molt més i acceptar alts nivells de sacrifici”. Torra, per la seva part, va formular en relació a aquestes paraules que són “unes reflexions que tot l’independentisme hauria d’escoltar atentament”.
La tesi de Torra, d’Engler, de Puigdemont, de Toni Comín i de molts altres, és que aquest discurs, polaritzar, escalar, apretar, és pacifista perquè evidentment no hi ha agressió armada. Però això no significa que no sigui violent i que no perjudiqui greument les expectatives de la inversió privada a Catalunya. És violent en la mesura que per la força impedeix exercir els drets bàsics reconeguts dels ciutadans de traslladar-se lliurement i en condicions segures, i també dels tractats de la Unió Europea que garanteixen la lliure circulació de mercaderies. Que la violència no sigui armada, no significa que no existeixi.
Per tant, el problema de Catalunya, que el cas de Tesla pot il·lustrar, com a possible pèrdua de 6.000 llocs de treball, no és només el fet material de l’aldarull, sinó que un cop aquest ha succeït, es reiterin una vegada i una altra, i per part de les més importants autoritats del país, la necessitat que es continuïn produint i que s’elevi el llistó del conflicte, és a dir, de l’alteració de les condicions normals de vida.
Per tant, que ningú estigui tranquil amb el Mobile World Congress, perquè si bé la realització de l’any que ve òbviament està assegurada per qüestió de dates, i evidentment els organitzadors no crearan alarma que frustri el seu èxit, anunciant un futur trasllat a una altra ciutat, el cert és que de seguir el clima actual, la continuació d’aquest important congrés, està literalment penjat de la incertesa.
Demanar “alts nivells de sacrifici” significa colpejar una i altra vegada l’economia catalana i en conseqüència al futur del nostre benestar.
