Si observem el període democràtic que va des de les eleccions de 1977 fins ara, constatarem que a Espanya ha estat bàsicament governada pel PSOE. Sobretot a causa del llarg període de Felipe González, pràcticament 14 anys, als quals cal afegir els quasi 8 anys de Rodríguez Zapatero i el compte que ha iniciat Sánchez des del 2018.
En contrapartida, el PP ha governat encara no 15 anys entre Rajoy i Aznar.
Després caldria afegir el període de la UCD, que foren també pràcticament 6 anys, però que no són ben bé assimilables per moltes raons, al que poden significar als populars. Si intentem assenyalar els elements més importants d’aquest període, també trobarem sobretot l’empremta socialista de Felipe González que de fet va situar l’estat del benestar i el paper d’Espanya a la UE, i naturalment Suárez com a home que va fer possible un fet tan difícil com és la transició d’un sistema no democràtic a un estat de dret.
Aznar va arribar al govern pel pacte històric amb CiU, quan aquesta va inclinar-se per donar suport a la llista més votada a Espanya, i Aznar va fer grans concessions com mai s’han reproduït abans i després: des de la supressió dels governadors civils, al traspàs de la policia autonòmica o al disseny d’un nou sistema de finançament que amb modificacions s’ha prolongat fins a l’actualitat i que va representar un canvi radical favorable però insuficient per a les finances públiques de Catalunya. També per iniciativa de CiU es va posar fi al servei militar obligatori.
El resultat de tot allò va ser molt bo per als populars, que a la legislatura següent van aconseguir la majoria absoluta. Aquest fet va demostrar que el PP podia governar amb una força essencialment catalana i a més millorar el seu posicionament polític a Espanya. Però aquesta experiència no ha servit de res. Perquè a partir de la majoria absoluta d’Aznar, el PP s’ha caracteritzat per basar bona part de la política espanyola en el seu refús a allò que constitueix el moll de l’ossada de Catalunya, el catalanisme polític.
Ho fa incorrent amb una gran contradicció. Rebutja aquesta interpretació política catalana que té profundes implicacions en l’àmbit lingüístic, cultural i jurídic, que de cap manera constitueixen, tot al contrari, problemes per a l’Espanya global, però alhora assumeixen sense un menor esperit crític el “cupo” basc, que és arbitrari i profundament injust en relació amb el conjunt espanyol, perquè fa que la segona comunitat amb renda més alta sigui perceptora neta de recursos per part de l’estat. Davant aquest fet el PP no té res a dir; sobre el català o l’Estatut d’Autonomia ha demostrat que hi estava obertament en contra. Ara mateix, ressusciten la fal·làcia de la llengua valenciana atemptant contra els criteris de la mateixa acadèmia de la llengua d’aquest país.
El resultat de tot plegat és que els socialistes aconsegueixen governar a Espanya pel diferencial d’escons que obtenen en relació amb el PP a Catalunya. Fins fa uns anys aquest graner de vots també existia a Andalusia, però mai amb la força pel que fa a la diferència d’escons que té a Catalunya, i que en aquestes últimes ocasions ha estat abassegadora. Sánchez pot aspirar a revalidar el govern estrictament per aquest fet.
Malgrat aquesta evidència el PP contínua sense aprendre la lliçó. Hi ha com una tendència innata de refús a la catalanitat, de temor que aquesta es transformi en independència, quan el que assoleixen és tot el contrari.
No és exclusiu del PP. La UCD, malgrat la seva obertura molt més important que l’actual dreta espanyola, també va incórrer amb el mateix problema.
Cal recordar que les primeres eleccions, les de 1977, el partit del govern de Suárez va quedar tercer a Catalunya amb 9 escons mentre que els socialistes n’assolien 15 i el que aleshores es va dir el Pacte Democràtic per Catalunya, que pivotava entorn de CiU, en va treure 11. Per la seva banda, Unió Democràtica assolí 2 escons.
La UCD va voler pactar amb Unió Democràtica malgrat les dificultats. Si l’acord s’hagués produït, el resultat electoral hauria estat molt diferent i el partit de Suárez hauria quedat segon a una distància de 3 o 4 escons dels socialistes només. Però, a l’hora de la veritat no es van arribar a posar d’acord a les llistes electorals i concretament entorn d’un nom: el de Jiménez de Parga, que la UCD volia de totes totes que figurés a la llista i Unió Democràtica considerava que era incompatible amb la bandera del catalanisme polític.
Sigui com sigui, aquest fet apunta una dificultat estructural que s’ha reproduït en altres ocasions. Sempre la no entesa a Catalunya ha significat una pèrdua gran per a la dreta espanyola. I a la inversa, quan l’entesa s’ha produït, cas del període de Piqué com a líder del PP a Catalunya, els resultats han estat bons.
Amb l’actual plantejament accentuat per la presència de Vox, aquest diferencial d’escons no es disminuirà i el PP a Catalunya es mantindrà com el que és, un petit reducte de persones que majoritàriament refusen tot el que tingui a veure amb la catalanitat, situant-se, per tant, fora de l’eix central del país.
És evident que amb aquesta cultura política i aquesta manca d’intel·ligència electoral, Sánchez, llevat que ensopegui amb les pedres dels seus propis errors i les contradiccions de la seva heterogènia coalició, té un horitzó molt obert per davant.
Amb l'actual plantejament accentuat per la presència de Vox, aquest diferencial d'escons no es disminuirà i el PP a Catalunya es mantindrà com el que és, un petit reducte de persones Click To Tweet
Loading ...
