El panorama polític català està marcat per un fet indiscutible: l’hegemonia de l’esquerra a Catalunya, tant en termes electorals com culturals. Aquesta situació no s’explica únicament per la conjuntura política o les estratègies partidistes, sinó per una combinació de factors històrics, sociològics i, sobretot, culturals.
Però hi ha quelcom més preocupant: l’absència d’una alternativa forta, coherent i diferenciada. Una alternativa que no sigui simplement una versió moderada del discurs dominant, sinó que es fonamenti en principis propis i en una visió distinta de l’ésser humà, la societat i el bé comú.
Un passat que defineix el present
Catalunya arrossega una memòria històrica molt vinculada a l’antifranquisme, on la dreta va quedar associada al centralisme autoritari i al nacionalcatolicisme. Aquesta herència va empènyer bona part del catalanisme democràtic cap a l’esquerra, identificant valors com la pluralitat, la democràcia o la defensa de la identitat catalana amb aquest espectre ideològic.
Després de la Transició, el PSC i altres forces progressistes van saber ocupar aquest espai, mentre que la dreta, fos espanyolista o catalanista, no va aconseguir construir un imaginari potent ni una proposta cultural alternativa. El pujolisme va representar una etapa d’afirmació nacional i d’ordre, però mai no es va proposar disputar el marc cultural progressista dominant.
Una sociologia urbana, obrera i secularitzada
L’estructura social catalana —industrial, urbanitzada i amb una forta presència de classe treballadora— va facilitar l’arrelament d’una cultura d’esquerres. La immigració interior del segle XX va poblar el cinturó de Barcelona de votants socialistes i sindicalistes. Avui dia, els seus descendents continuen vinculats al PSC o als Comuns. Mentrestant, la dreta —fragmentada, acomplexada o radicalitzada— no ha aconseguit connectar amb aquests sectors populars ni oferir-los una visió diferent del progrés.
L’esquerra colonitza tant el catalanisme com l’unionisme
Tant l’independentisme com el constitucionalisme tenen avui per líders principals partits d’esquerra: ERC i PSC. Junts no ha aconseguit articular un projecte il·lusionant fora del procés, i el PP/Vox continuen atrapats en un discurs reactiu, aliè a la realitat catalana. El resultat és una doble hegemonia progressista: en el fet nacional i en l’ideològic. L’espai de centredreta —sigui catalanista o espanyolista— està desdibuixat, sense lideratge, sense un projecte clar i sense una narrativa alternativa.
Una dreta sense projecte cultural
Més enllà dels errors estratègics i les divisions internes, el gran buit es troba en el pla cultural. No hi ha avui a Catalunya una alternativa sòlida a la visió progressista de l’ésser humà imposada des de les institucions: feminisme de gènere, ideologia de les identitats sexuals, concepció “woke” de l’espai públic i un laïcisme excloent que margina la presència del cristianisme, no només com a religió, sinó com a cultura cívica i font de valors compartits. Les dretes han renunciat a disputar aquest terreny, deixant a l’esquerra el monopoli del relat, dels mitjans, de l’escola, de la universitat i de la cultura.
Catalunya: un laboratori progressista sense contrapès
Catalunya és avui, més que mai, un laboratori ideològic de l’esquerra: socialdemòcrata, ecologista, feminista, postnacional i secular. Davant d’això, encara no es percep una proposta política que ofereixi una concepció diferent del bé comú, de l’ésser humà i de la convivència. Una proposta que reivindiqui la llibertat davant l’enginyeria social, la justícia davant la ideologia, i la transcendència davant el nihilisme cultural.
Mentre no sorgeixi aquesta alternativa, Catalunya continuarà essent un feu ideològic de l’esquerra, no per convicció massiva, sinó per manca de competència real.
Catalunya és avui, més que mai, un laboratori ideològic de l’esquerra: socialdemòcrata, ecologista, feminista, postnacional i secular Share on X
Loading ...
