Sorprèn que en una societat on les formes dominen sobre el fons, els codis de vestimenta i l’etiqueta travessin una crisi tan profunda. Un problema que no es limita al gruix de la població, sinó que afecta d’una forma particularment greu i manifesta a les nostres elits.
La cimera de l’OTAN de la setmana passada ja va deixar imatges curioses de l’abisme que separava l’esplendor de l’etiqueta hispànica (coneguda per ser una de les més exigents del món) amb les dificultats d’alguns dels convidats a l’hora de fer-li front.
Però és als parlaments i altres instàncies de representació democràtica on la crisi de l’elegància i del “saber estar” és més manifesta.
Al nostre Parlament de Catalunya tot començà amb diputats que es treien la corbata en un gest “revolucionari” i “alliberador”. Samarretes (amb o sense missatge), bambes i botes de muntanya estan plenament normalitzades des de fa anys.
Precisament a propòsit d’aquest aspecte aparentment superficial de la vida política escrivia fa poc el sociòleg quebequès Mathieu Bock-Côté al diari Le Figaro.
L’excusa que troba Bock-Côté per tractar el tema és la irrupció amb força a l’Assemblea Nacional de França de dues forces polítiques “populistes”: es tracta del Reagrupament Nacional de Marine Le Pen i de la França Insubmisa de Jean-Luc Mélenchon.
D’una banda, els diputats del Reagrupament Nacional reberen la seva primera consigna de partit: presentin-se amb vestit d’home i corbata els uns, amb vestit de dona o equivalent les altres. De l’altra, els membres de França Insubmisa es feren una primera fotografia de família on regnava un gran exotisme i diversitat de vestimenta.
Bock-Côté extreu d’aquesta anècdota la següent observació: mentre els primers respecten els codis de la institució que els acull, els segons semblen considerar que entrar al parlament no té res de solemne.
El poble sap molt bé distingir un vestit de festa del d’una barbacoa
També observa que les esquerres solen justificar la seva forma de vestir-se explicant que es vesteixen com el poble. Però, realment és així? El poble “sap molt bé distingir un vestit de festa del d’una barbacoa”, dictamina el canadenc.
Les esquerres d’avui segueixen encallades en els temps en que representaven realment les classes populars, i les oposaven a una “cultura burgesa”. Aquesta darrera tenia un seguit de codis i institucions, com l’etiqueta, concebuts per a distingir-se del poble.
Era una visió genuïnament marxista de la forma de vestir-se i de l’elegància en general, i a pesar d’això, els representants polítics marxistes i socialistes de llavors seguien els codis burgesos d’etiqueta.
Avui en dia ja no escapa a ningú, i els estudis fets a partir dels perfils dels votants així ho demostren, que les opcions d’extrema esquerra ja no recullen massivament el vot de les classes populars.
En alguns casos, com el de la CUP a Catalunya, han esdevingut autèntics bastions elitistes: el seu votant mitjà és el més adinerat de tots els partits polítics.
Les esquerres no s’han adonat encara que moltes de les seves “protestes” i “rebel·lies” fa anys i panys que han estat acceptades i han esdevingut part del mainstream
Alhora, el rebuig a l’elegància continua formant part de l’imaginari de partits com la CUP, Unides Podem o França Insubmisa. Aquestes esquerres que es volen radicals no s’han adonat encara que moltes de les seves rebel·lies i reivindicacions fa anys i panys que han estat integrades i són part del mainstream.
Avui en dia, acudir al Parlament en xancles no té res de contestatari. Al contrari, és ben coherent amb la mediocritat de la nostra classe política i de la societat totalment desvinculada de les seves tradicions que aquests partits revolucionaris de fireta promouen.
L'elegància és parar atenció a l'altre Click To Tweet“La forma de vestir-se no és coqueteria”, afirma encertadament Bock-Côté. Ans al contrari, “l’elegància és parar atenció a l’altre“. No es tracta de tenir un Parlament uniformat, ni una cambra que sembli una convenció de la indústria del luxe.
L’elegància és més que mai necessària en la política perquè és el signe extern més evident de respecte envers el que les institucions representen, i sobretot perquè contribueix a establir un clima d’entesa i d’obertura envers socis i rivals.
Loading ...
