El fet és de domini públic. El Partit Socialista, seguint la instrucció del president del Govern espanyol, ha proposat al Congrés que el Defensor del Poble, Ángel Gabilondo, assistit d’una comissió d’assessorament, elabori un informe sobre els abusos a menors suposadament comesos per alguns sacerdots i religiosos, per a “la determinació dels fets i responsabilitats, la reparació de les víctimes i la planificació de les polítiques públiques per a la prevenció d’aquests casos”.
De manera simultània, la fiscal general de l’ Estat, l’exministra de Sánchez Dolores Delgado, ha ordenat que s’obri una investigació de la mateixa índole. El fet que en el temps coincideixin una via fiscal i una parlamentària és una anomalia greu.
Es tracta d’un precedent històric, que obre una causa general contra l’ Església, perquè no s’aborden uns presumptes delictes, sinó només aquells en què l’autoria pugui correspondre a membres d’una determinada institució. Aquesta manera d’obrar comporta un greu deteriorament de la missió del Congrés, del Govern central i del ministeri fiscal, perquè a l’actuar d’aquesta manera assenyalen i culpen una institució, com a principal responsable d’aquest tipus de delictes, perquè si no fos així, no tindria sentit situar-hi el focus.
I aquesta és la qüestió. És bo que els poders públics actuïn a fons sobre actes massius especialment nocius. Però tal com està plantejada la indagació, eludeixen investigar sobre el 99,8% dels casos, és a dir, pràcticament tots, d’acord amb les dades de la Fundació ANAR, dedicada des del 1970 a l’ajuda de nens i adolescents en risc. Perquè la veritat és que per al període 2009-2019, els sacerdots i religiosos només són presumptes autors d’un 0,2% dels delictes d’abusos comesos. Sent així, quin diantre de reparacions establiran i quines polítiques públiques definiran, si la bena del delicte dolós de primer grau sembla cobrir els ulls de les nostres institucions?
Per cada presumpte delicte comès per un sacerdot o religiós, els monitors n’han comès 5, els mestres i professors 18, els que tenen l’origen en internautes 26, la parella o exparella 40, i un amic o company 72. Una mica més de la meitat dels abusos es concentren en la família nuclear i extensa, i en amics d’aquesta. Llavors, per què a tots ells se’ls omet de la investigació? A què ve limitar-se al més minoritari, al grup que és marginal? Quina veritat es pot obtenir obrant d’aquesta manera? Què es persegueix amb això?
Amb aquest enfocament, quines “polítiques preventives i d’atenció” engendraran que no siguin un fracàs, perquè es neguen a observar tota la realitat i s’entretenen a marcar a una ínfima minoria?
La investigació ordenada per Dolores Delgado mostra el mateix comportament estrany, que té poc a veure amb la seva missió de “defensa de la legalitat, dels drets dels ciutadans i de l’interès públic tutelat per la llei”, perquè actua amb la mateixa inequitat que el Congrés i el Govern espanyol, amb l’agreujant del precedent: quan era fiscal general María José Segarra Crespo, sent ministra de Justícia l’actual titular de la Fiscalia, ja es va ordenar un procediment semblant, però sobre tots els casos, i no només d’aquells que tenien com a presumpte autor un home d’ Església. Aquesta tasca ha quedat en no-res, i ara en reprendre-la la senyora Delgado només es dedica al 0,2%. Ningú al Congrés, als mitjans de comunicació, li preguntarà la raó d’aquest canvi radical?
Actuant d’aquesta manera, les institucions de l’ Estat es converteixen en sequaces de la campanya iniciada per El País el 2018 contra els minoritaris casos eclesials, incloent-hi la brutalitat d’un telèfon per a denúncies anònimes. Alhora, converteixen l’ Església en el boc expiatori d’un greu i estès mal social, ocultant les causes que el propaguen, i obviant la gairebé totalitat de les víctimes. Seran còmplices d’aquesta ocultació i d’aquest abandonament.
Per recuperar la dignitat, les institucions de l’ Estat han d’ampliar la indagatòria a tots els casos de presumptes abusos sexuals, amb especial atenció als que impliquen funcionaris de l’ Estat i, per raons jurídiques òbvies, han d’obviar que sigui el Defensor del Poble qui informi sobre institucions que no són públiques, atès que les seves funcions estan limitades per llei a aquestes. Ja vaig escriure sobre això a La Vanguardia el 4 d’abril del 2010: Medirlo todo medirlo bien
Article publicat a La Vanguardia
Josep Miró i Ardèvol: El més important que he fet a la meva vida és casar-me amb la Muntsa, tenir fills, el Marc i el Josep i, però això ja és una feliç derivada, una néta, l'Anna. El més gran que m'ha passat és haver disposat del do de la fe. A partir d'aquí, tota la resta són conseqüències o complements.