Circumstàncies extraordinàries han portat al fet que les eleccions al País Basc i Catalunya se celebrin en un interval de temps tan breu que mai s’havia produït abans. Aquest fet permet constatar com són de diferents les estratègies d’ambdós països.
En el País Basc, i des de l’inici de la transició, el Partit Nacionalista sempre va tenir clar que la seva finalitat era recuperar l’excepcionalitat basca concretada en la generalització del concert econòmic i la seva actualització.
El concert significava que les diputacions recaptaven els impostos i després traspassaven al govern espanyol la quantia proporcional pactada que corresponia a la quota que el País Basc havia d’assumir de les despeses de l’estat. Aquest últim factor era l’anomenat cupo i ha estat determinant perquè és el que en realitat regula els grans beneficis que té avui en dia el País Basc.
La comparació amb Navarra ho fa evident. Les dues comunitats tenen concert, però el guany per càpita que genera el cupo basc és clarament superior al navarrès. Aquest sistema determina la bilateralitat econòmica; és a dir, les negociacions directes entre el govern basc i el govern espanyol, amb el fet addicional que qui controla el flux fiscal és el basc, i això significa que, en cas de conflicte, la paella pel mànec sempre està en mans de Vitòria. Ara, aquesta bilateralitat, el PNB vol estendre-la al camp polític.
En el cas de Catalunya tot ha estat molt diferent. En la transició i el procés de negociació de l’Estatut la majoria dels diputats catalans estava en mans de socialistes i comunistes, mentre que CDC, i encara més UDC, quedaven relegats a una posició secundària.
Van refusar el concert perquè el consideraven “reaccionari” i formava part d’un passat inservible, el mateix que en les constitucions catalanes
Per aquesta raó, quan els diputats van debatre el projecte d’Estatut d’Autonomia, la iniciativa del prestigiós economista i dirigent convergent Ramon Trias Fargas d’establir el concert a Catalunya va ser clarament derrotada, perquè hi van estar frontalment en contra el PSC i el PSUC, el partit comunista català que després es transformaria en IC i més tard les seves restes es reencarnarien en els Comuns de Colau. Van refusar el concert perquè el consideraven “reaccionari” i formava part d’un passat inservible, el mateix que en les constitucions catalanes.
Tot això succeïa malgrat que, en termes històrics, els drets de Catalunya eren d’un rang molt superior als del País Basc, que, en definitiva, sempre havien estat 3 províncies sense una clara articulació entre elles, pertanyents al regne de Castella i que disposaven d’unes excepcionalitats concretes que eren els furs.
De fet, ni tan sols el basc aleshores era una llengua comuna perquè les variants dialectals fins a la seva recent unificació en el basc modern tenien importants diferències. Compartien, això sí, una mateixa tradició, però aquesta no s’expressava en una unitat política formalment concretada.
El cas del català era diferent. De sempre ha constituït una unitat política i no l’excepció a un règim comú, com eren els furs, sinó que disposava del marc constitucional propi i específic pel conjunt del país. Per tant, tenia lògica que, degudament actualitzat aquell precedent, fos l’expressió de la via autonòmica que donés lloc a un règim econòmic i polític clarament diferenciat.
mentre que els bascos van mantenir-se en la línia de la diferència i l’excepcionalitat
No va ser així, el tren va passar i després ja ha estat impossible tornar-lo a agafar. Aquella estratègica convergent frustrada va donar pas a una opció possibilista d’obtenir tot el possible en el marc de la Constitució i la negociació amb el govern espanyol, mentre que els bascos van mantenir-se en la línia de la diferència i l’excepcionalitat. La corda catalana es va trencar i va sorgir l’onada independentista avui molt deixatada.
Traslladat tot això a la situació actual, el plantejament basc torna a ser molt concret, molt clar, i té l’avantatge que ja ha estat pactat per Sánchez, si bé ja se sap que els acords amb Sánchez tenen un valor molt relatiu.
El que ara vol el PNB és estendre la bilateralitat econòmica a la política. Establir unes relacions entre govern basc i espanyol totalment blindades, de manera que les competències no puguin ser afectades per les lleis espanyoles en cap cas, i en cas de conflicte, la qüestió no sigui resolta pel Tribunal Constitucional, que consideren parcial, sinó que existiria una tercera instantània que denominen comissió arbitral. D’aquesta manera es completaria el règim confederal entre el País Basc, aquí a Espanya, que ja existeix en l’àmbit econòmic.
Els partits nacionalistes catalans es perden en l’àmbit de les formes i dels sentiments, i mentrestant no ens movem de lloc
En el cas català, la qüestió està molt més verda. Primer, perquè se situa en un àmbit de formes i no de continguts. Encara estan reclamant un difícil, per no dir impossible, referèndum pactat i, en tot cas, de tant en tant, es treu a passejar l’amenaça de l’acció unilateral, tot sabent que té molt poc recorregut. Els partits nacionalistes catalans es perden en l’àmbit de les formes i dels sentiments, i mentrestant no ens movem de lloc.
El resultat és que, una vegada més, com gairebé sempre, el PSC torni a guanyar a Catalunya, el mateix que, recordem-ho, va tirar endavant la LOAPA que, si no va prosperar va ser gràcies al TC i que hauria representat una lapidació insuportable de l’autonomia catalana.
El plantejament basc torna a ser molt concret, molt clar, i té l'avantatge que ja ha estat pactat per Sánchez, si bé ja se sap que els acords amb Sánchez tenen un valor molt relatiu Share on X
Loading ...
