Okupes. L’arma electoral “secreta” de Colau

Barcelona és una de les principals capitals de l’okupació a Europa. Sempre ha estat un focus d’aquest tipus d’activitat política que, en part, reencarnaria els corrents anarquistes que històricament han tingut a Catalunya un gran assentament.

Quan Colau ocupà l’alcaldia, la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH) s’afeblí i sobretot es disgregà en diversos components que s’han configurat com a “sindicats” de llogaters o “sindicats” de barri. Grups activistes que tenen com a principal bandera política l’habitatge.

Aquests grups són, en uns casos més durs i en altres menys, amb Ada Colau, però tots comparteixen tres característiques:

1. Disposen del suport municipal en l’àmbit polític i previsiblement en l’econòmic, si bé aquest segon es du a terme de manera indirecta i a través d’associacions que actuen com a receptores dels ajuts.
2. El seu objectiu és evitar el desnonament a través de l’acció directa i l’ocupació, però a la pràctica aquest objectiu es tradueix en l’ocupació i l’acció contra els propietaris i la policia autonòmica. En cap cas contra els jutges. Els propietaris, que en la seva immensa majoria corresponen a persones físiques que tenen alguns habitatges, són l’objectiu predilecte, més que els grans grups empresarials, perquè són els més febles a l’hora del conflicte i la negociació. Mentre, l’enfrontament amb la policia proporciona imatges que poden ser utilitzades per mostrar la “violència” dels Mossos d’Esquadra, els quals se senten particularment desprotegits políticament en les seves intervencions ordenades per la justícia.
3. Consideren que el problema real de l’habitatge social l’han de resoldre els propietaris i no l’administració local, en aquest cas, mentre que l’estat i la Generalitat s’escapen del focus.

Tenim, per tant, d’aquesta manera un problema real: la manca d’habitatges socials, però amb una resposta que exigeix, no a les administracions públiques, per la seva feble política de sempre en aquest camp, sinó a la part privada.

Està per veure que, si l’Ajuntament canviés de color polític, no es modifiquessin aquestes premisses i la reivindicació aleshores es dirigís contra el poder municipal.

Aquests grups practiquen l’ocupació il·legal en termes cada cop més oberts i esclatants. Per exemple, l’ocupació que es va produir a l’edifici número 56 de la Ronda de Sant Pere va ser dut a terme per joves que van descendir des del terrat, encaputxats, amb ajuda de cordes i arnesos, per la façana fins a la tercera planta, on hi havia un desnonat que els hi va permetre l’accés. Aquests joves, aleshores, van ocupar i es van atrinxerar en quatre pisos que estaven en obres. L’acció policial no es va poder produir perquè es van convocar unes 200 persones a la porta. Aquest fet, més els corresponents entrebancs judicials, van comportar l’obertura de negociacions amb la propietat, a la qual li reclamaven que els hi donessin dos habitatges per poder-los usufructuar com a habitatge social.

Aquestes tècniques d’ocupació i residència estan combinades amb scratxos, amenaces, pintades, persecucions a les xarxes socials als propietaris i les seves famílies amb intenció de pressionar-los i que pactin. Es tracta, per tant, de grups organitzats que apliquen una metodologia precisa i provada, i que es compon dels nuclis que intervenen directament en l’ocupació, més els que després es concentren per evitar la intervenció policial, i que no acostumen a depassar com a molt les 200 persones, generalment menys.

Barcelona s’ha convertit en el principal centre d’aquest tipus d’actuació, i evidentment en la mesura que creix sota el paraigua municipal i la inadequació de la legislació vigent, és un factor que pressiona, sobretot en determinats barris, contra el negoci immobiliari, que en realitat és l’objectiu últim d’aquesta iniciativa. Perquè en la seva teoria la propietat immobiliària no deixa de ser una forma d’explotació. Tot aquest col·lectiu, més les persones que han estat ateses, aquestes ja en un àmbit institucional per la Unitat Antidesnonaments de l’Ajuntament, han atès unes 10.000 famílies. En total es pot considerar que la massa crítica són unes 50.000 persones com a mínim, possiblement més, que necessiten la continuïtat de la política de Colau i, per tant, són un vot fidel.

Aquesta línia política no es fa evident en tota la seva dimensió en l’anàlisi de la situació de Barcelona, però és una component important i dotada d’una dinàmica de creixement que la converteix en un fet polític de primera línia.