OCS què és?

Els dos aliats principals de Rússia -la Xina i l’Índia- li han traslladat les seves inquietuds

L’Organització de Cooperació de Shanghai (OCS) és una institució intergovernamental fundada l’any 2001 per la Xina, Rússia, Kazakhstan, Kirguistan, Tadjikistan i Uzbekistan, amb seu central a Pequín.

L’OSC  va ser fundada a començaments de segle per Rússia i la Xina per fer de contrapès a la influència dels Estats Units i reforçar la seguretat regional. Els sis països   fundadors, amb excepció del darrer, ja eren membres del grup informal anomenat  “els Cinc de Shanghai” (la Xina, Rússia, Kirguistan, Tadjikistan i Kazakhstan), creat l’any 1966, precursor de l’OCS . Des de la seva creació, l’OCS ha ampliat  el seu nombre de membres fins a nou estats. Els darrers a unir-s’hi han sigut l’Índia i Pakistan (2017) i l’Iran (2022). Actualment, els membres de l’organització,  dels quals quatre són potències nuclears, representen aproximadament el 44% de la població mundial  i el 35% del PIB mundial.

Als nou països membres, cal afegir una llista de tres estats a títol d’observadors (Afganistan, Bielorússia i Mongòlia) i vuit socis de diàleg (Aràbia Saudita, Azerbaidjan, Armènia, Cambodja, Egipte, Nepal, Turquia i Sri Lanka).

L’OSC se centra tradicionalment en  l’obtenció de la seguretat regional  i assenyala com les seves principals amenaces “el terrorisme, el separatisme i l’extremisme“.  Des de 2004, l’OCS disposa d’una oficina antiterrorista a Uzbekistan.  Ha anat cobrint progressivament  àmbits de cooperació en matèria econòmica, cultural i militar. Els exèrcits dels països membres han realitzat maniobres conjuntes  en el marc de l’aliança. Rússia i la Xina ho han fet, a més, amb caràcter bilateral.

Malgrat  que la declaració fundacional de l’OCS afirma que no és una aliança feta contra altres nacions o regions, la majoria d’observadors consideren que un dels objectius principals de l’OCS és servir de contrapès a l’OTAN i als Estats Units.

També consideren que el seu objectiu de fons és obtenir una posició de control sobre Àsia central, regió clau, segons els grans tractadistes de geopolítica, per a dominar el món. Aquí cal recordar unes famoses paraules que va escriure l’any 1919 el geògraf anglès Mackinder, un dels fundadors de la geopolítica: “qui domini l’Europa de l’Est dominarà l’Heartland; qui governi l’Heartland dominarà l’Illa-Mundial; qui governi l’Illa-Mundial controlarà el món”. L’actual Kazakhstan ocupa aproximadament el que Mackinder entenia per Heartland. L’últim gran estrateg nord-americà, Zbigniew Brzezinski, també va considerar sempre aquest país com territori clau per al domini del món.

L’Índia, un dels nous països membres de l’OCS, manté relacions importants amb els Estats Units i fins i tot és membre del Quad, una organització d’inspiració nord-americana  formada pels Estats Units, l’Índia, Austràlia i el Japó, que té per  missió no declarada la de contenir o encerclar militarment la Xina.  Entre els socis de diàleg  també s’hi troben països aliats dels Estats Units, com Aràbia Saudita, i un d’ells, Turquia, és  membre de l’OTAN. .

En els darrers temps, Rússia ha tractat  de convertir l’OCS en una organització anti-OTAN,  però diversos membres li han fet veure  que prefereixen involucrar-se en inversions i infraestructures xineses i turques. Malgrat tot, Moscou continua veient  l’OCS com el nucli d’un bloc antioccidental liderat per la Xina i Rússia.

El proppassat 16 de setembre s’ha celebrat una cimera de l’OCS a Samarcanda (Uzbekistan)La reunió ha suposat el primer viatge de Xi Jinping a l’estranger des que va començar la pandèmia, símptoma de la importància que atorgava Pequín  a la citaLa Xina considera la regió d’Àsia Central clau per a la seva expansió comercial i per poder garantir la seva seguretat energètica, l’estabilitat de regions problemàtiques com Xinjiang -llar de la maltractada minoria uigur- o la defensa militar de les seves fronteres. Com a territori de gran valor per a la seva multimilionària “nova ruta de la seda“ (també coneguda per les sigles angleses BRI, Belt and Road Initiative  i  OBOR, One Belt One Road), Pequín no ha dubtat en finançar i construir línies de ferrocarril, carreteres, ports secs i gasoductes.

El  final caòtic i vergonyós de la presència militar dels Estats Units a l’Afganistan, el mes d’agost de l’any passat, va reduir el paper de Washington com a contrapès geopolític a la zona, a favor de la Xina.  Ara, amb la invasió russa d’Ucraïna i els revessos que pateixen les seves tropes al camp de batalla, Pequín encara té més marge per continuar expandint la seva influència a la regió.

Era un aperitiu de les dificultats que trobaria Putin per aconseguir que l’organització es declarés  “antioccidental”

A la seva arribada a Samarcanda, el líder xinès, Xi Jinping,  va ser honorat amb la rebuda del president uzbek, Shavkat Mirziyoyev. En canvi,  el president rus, Vladimir Putin, només  va ser rebut pel primer ministre. Això demostra que,  fins i tot abans del començament de la cimera,  hi havia pistes sobre quin dels dos grans, el rus i el xinès, era més gran que l’altre als ulls dels organitzadors  uzbeks  i exercia  una  influència més gran sobre l’OCS.  Era un aperitiu de les dificultats que trobaria Putin per aconseguir que l’organització es declarés  “antioccidental”.  Els organitzadors  de la cimera han deixat clar, des del primer moment, que se sentien incòmodes amb aquestes intencions de Rússia.  Per la seva banda, els kazakhs han expressat repetidament la seva negativa a donar suport a la invasió russa d’Ucraïna.  Diversos  membres preferien centrar-se no pas en problemes geopolítics sinó  en projectes regionals,  en els que Rússia deixa de ser fonamental, comparat amb la Xina.

La cimera de Samarcanda ha  tingut lloc    abans del congrés del Partit Comunista Xinès del pròxim mes d’octubre, durant el qual, gairebé amb tota seguretat, Xi Jinping serà elegit per a un tercer mandat de cinc anys com a líder suprem  la Xina.  El president xinès ha aprofitat l’oportunitat per a assegurar als seus amics i enemics, de dins i de fora de la Xina,  que  té ben collat el control  del seu país i que el seu auto-aïllament per la pandèmia no ha suposat la seva absència de l’escenari mundial.  De fet, ha passat tot el contrari:  el poder i el pes global de la Xina no ha fet més que créixer.

Pequin defensa que rere una façana de lluita pels drets humans i la democràcia s’hi amaguen interessos occidentals

Al seu discurs a la cimera, Xi Jinping ha insistit en la necessitat d’estabilitat en un món que, als seus ulls, és cada vegada més caòtic i impredictible. La Xina no vol sorpreses desagradables i menys encara al seu voltant. Per això, el president xinès ha demanat als seus socis regionals, Rússia inclosa, que resisteixin qualsevol ingerència exterior que persegueixi instigar revolucions populars als seus territoris (“revolucions de colors“, com les dels antics països europeus comunistes dins l’òrbita de l’URSS). Xi no vol un Tahrir (El Caire) o un Euromaidan (Kiev)  que porti incertesa a les fronteres. La Xina és al·lèrgica als moviments populars que han tombat règims d’antics països de l’URSS. Pequin defensa que rere una façana de lluita pels drets humans i la democràcia s’hi amaguen interessos occidentals.  No en va la Xina va massacrar  sense contemplacions les manifestacions prodemocràtiques  l’any 1989 a la plaça de  Tiananmen. Pequín ha acusat Washington d’estar al darrere dels aldarulls prodemocràtics de Hong Kong. Xi està a favor de la “seguretat regional“. Ell ha escenificat a Samarcanda davant dels seus socis asiàtics, i sobretot davant de Rússia,  el seu lideratge  i la seva determinació de continuar treballant fins a  arribar al lideratge  mundial del seu país.

Aquesta no ha sigut una cimera còmoda per a Putin. Ell hi anava amb l’esperança de trobar aliats en el seu desafiament a Occident, però els seus aliats han vist que les tropes russes travessen dificultats serioses a Ucraïna.

Els seus dos aliats principals -la Xina i l’Índia- li han traslladat específicament les  seves inquietuds.  Sobre  la seva trobada bilateral amb Xi, Putin ha hagut de reconèixer  que el seu homòleg xinès  tenia “preguntes i preocupacions“ sobre l’esdevenidor del conflicte, i s’ha vist obligat a  donar explicacions.  El distanciament de la Xina en relació amb la invasió russa d’Ucraïna és evident. Lluny d’aquella declaració conjunta del 4 de febrer, 24 dies abans de la invasió russa d’Ucraïna, a la que es deia que la Xina i Rússia establien una relació “sense límits“,  Putin ha hagut de donar explicacions a Xi sobre la guerra d’Ucraïna i el seu desenvolupament imprevist.  En una recent votació sobre la participació telemàtica del líder ucraïnès, Volodímir Zelenski,  a l’Assemblea general de l’ONU, la Xina s’ha abstingut    (101 estats membres han donat “llum verda” a la intervenció telemàtica del líder ucraïnès,   7 han votat en contra  i 19 s’han abstingut).  El fracàs  diplomàtic de Putin ha sigut   notori.

Pequin no pot estar satisfet de la malaptesa  militar demostrada en una ofensiva que ha reforçat l’OTAN,  deslegitimat el recurs a la força i ha aixecat alertes i alarmes  respecte a una operació similar a Taiwan. El president Biden acaba de declarar a una cadena televisiva que, en cas d’una invasió xinesa de Taiwan, està disposat a enviar tropes nord-americanes per ajudar a defensar l’illa. És clar que la insatisfacció  xinesa no pot ser absoluta, gràcies a l’oportunista aprofitament econòmic  de la debilitat russa, que ha permès un augment notable de les exportacions xineses i la compra a molt bon preu de gas i petroli russos.

Putin ha atacat, tal com Xi volia sentir, a aquells països que pretenen crear un món unipolar (vegeu els Estats Units) i ha expressat “el seu reconeixement a Xi per la seva posició equilibrada en el conflicte d’Ucraïna“. Equilibrada volia dir realment, com a mínim, ambigua i a vegades discrepant.  Putin és conscient que, més enllà del seu enorme arsenal nuclear  i el seu grandiós territori ple de recursos naturals, la Xina té aproximadament deu vegades més habitants que Rússia i un PIB també deu vegades superior.

Putin ha hagut de prometre a Samarcanda, davant del primer ministre indi, Modi, que “farà tot el possible perquè acabi com més aviat millor  la guerra d’Ucraïna“.  Putin responia així al president indi, que li havia qüestionat anteriorment l’oportunitat de la guerra, tot dient-li a la cara que “ara no és el moment per a guerres”.

A la cimera de Samarcanda ha quedat dibuixat el mapa de les forces geopolítiques en acció en un continent asiàtic cada vegada més desoccidentalitzat, després de la sortida dels Estats Units d’Afganistan l’agost de l’any passat. Per a la Xina, és el moment de canvi d’hegemonies amb la definitiva submissió de Rússia i la tendència de les repúbliques soviètiques, totes receloses davant de la invasió russa d’Ucraïna, a buscar refugi en un nou paraigua protector de Pequín, que al mateix temps ha reafirmat les seves pretensions annexionistes de Taiwan.

El llenguatge de la cimera ha sigut molt elogiós, fins a l’excés segons alguns analistes, amb Xi Jinping, que sembla satisfet amb el retorn d’un culte a la personalitat a l’estil Mao Tse Tung.

El prestigiós comentarista britànic,  Gideon Rachman, escriu el següent al Financial Times del 20 de setembre: “La guerra d’Ucraïna ha afeblit Rússia, debilitat Euràsia i enfortit l’aliança occidental. Una victòria ràpida de Rússia, arribada poc després de la retirada caòtica nord-americana de l’Afganistan, hauria suposat un altre fracàs dels Estats Units i un seriós contratemps  al seu prestigi i poder.  Per tant, hauria convingut a la Xina. Fins i tot hauria pogut donar la sensació de bons auguris per a una possible invasió xinesa de Taiwan.  Per contra, un conflicte que ja dura més de dos-cents dies, amb la perspectiva d’una possible derrota russa, suposa un seriós revés estratègic per a la Xina i els seus propòsits de domini global. Hi ha moltes raons per les quals la Xina es pot mostrar insatisfeta davant Putin. Els mitjans oficials xinesos parlen contínuament de l’inexorable declivi d’Occident, però, de sobte, per culpa de la guerra d’Ucraïna, es troben de cara amb un ressorgiment inesperat de l’aliança occidental.

Una frase de Putin, que ja s’ha fet famosa, resumeix una de les conclusions essencials de la cimera de Samarcanda: “farem tot el possible per parar la guerra al més aviat possible“.

Barcelona, 21 de setembre de 2022

Moscou continua veient l’OCS com el nucli d’un bloc antioccidental liderat per la Xina i Rússia Click To Tweet

 

Print Friendly, PDF & Email

Entrades relacionades

1 comentari. Leave new

  • Oscar Llaudet
    5 octubre, 2022 10:52

    No se’n parla prou de l’OCS i ha sigut un factor que ha crescut molt, també ha guanyat molta importància en els últims 5 anys. Per Xina també es important ja que molts dels futurs projectes a l’Àsia Central com la nova ‘ruta de la seda’ i les relacions xineses a amb els països involucrats, en depenen, fins a cert punt, de l’OCS.

    Respon

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Fill out this field
Fill out this field
Introduïu una adreça electrònica vàlida.