S’han produït eleccions a Nova York com en altres grans ciutats dels EEUU, i tal com era previsible ha guanyat el candidat demòcrata excapità de la policia, Erik Adams.
La seva victòria era anunciada perquè fa dècades que l’hegemonia del partit demòcrata a la ciutat més gran dels EEUU és absoluta. La diferència més important és, però, que Adams pertany al sector centrista d’aquest partit i va guanyar a les primàries al candidat de l’esquerra, que tenia el suport entre altres, de la mediàtica congressista Alexandria Ocasio-Cortez. En aquest sentit és un canvi molt radical amb l’actual alcaldia la de Bill de Blasio que ha governant la ciutat durant dos mandats. La primera victòria va ser al 2014 i va guanyar amb un 73% dels vots. Ara Adams ho ha fet amb el 66%.
La victòria de Blasio va despertar grans expectatives perquè era un plantejament molt progressista en tots els àmbits i la plataforma de Nova York podia significar fins i tot l’inici del camí cap a la presidència. Però això s’ha anat esvaint i al final del seu mandat deixa una ciutat amb grans dificultats. Hi ha contribuït evidentment la pandèmia, però també la seva deficient gestió on les grans finalitats i els grans genèrics compromisos, després no han trobat a la pràctica un mínim reflex.
Nova York té 8,5 milions d’habitants, pràcticament 1 milió més que Catalunya, per tant, salvant les distàncies del que és una macrociutat i un territori, podem establir algunes comparacions.
En aquella ciutat han mort per Covid quasi 35.000 persones. A Catalunya la xifra se situa en pràcticament la meitat, unes 16.000-17.000 persones, si en lloc de les xifres oficials considerem l’excés de mortalitat. És una avantatge molt important per a la part catalana, considerant que a més aquesta a escala espanyola no ocupa un lloc destacat en el control de morts per la pandèmia, sinó que més aviat se situa en la zona de grisos.
L’atur a la ciutat de Nova York és molt alt en termes dels EEUU, perquè arriba al 10%. A Catalunya és del 10,92%; en altres termes, la nostra situació des del punt de vista del mercat de treball és equivalent a la capital, teòricament, de les oportunitats del país de les oportunitats. Alguna cosa no acaba d’encaixar en el funcionament de Nova York.
L’índex de criminalitat, que anava a la baixa i va continuar així en primer part del mandat de Blasio, s’ha incrementat i l’últim any ha augmentat un 11% en relació a l’anterior. Aquesta situació creixent d’inseguretat no és aliena a que el nou alcalde sigui precisament excapità de la policia i hagi fet del tema de la protecció dels ciutadans una de les seves banderes de batalla, que alhora ha estat un dels fracassos de Blasio.
Com també ho ha estat l’altra gran bandera del candidat de l’ala de la progressia, l’habitatge. El dèficit és astronòmic, els preus estan pels núvols a la ciutat i a més a més hi ha l’astronòmica xifra de 48.000 persones sense llar, de les quals 15.000 són menors. Una vegada més la comparació amb Catalunya és obligada. En el nostre cas les dades no tenen una bona certificació estadística, però, com a molt, persones vivint al carrer a Catalunya n’hi poden haver quelcom més de 5.000, segons l’estudi sobre l’estratègia catalana per a les persones sense llar de 2017. En aquesta xifra estan incloses tant els que viuen al carrer com els que dormen en albergs i han de passar la resta del dia a l’espai públic. A la ciutat de Barcelona en concret hi ha un miller llarg de persones en aquestes condicions de dormir al carrer, i unes 1.500 en el conjunt de les grans ciutats catalanes. Les xifres que per a nosaltres són inacceptables, empal·lideixen al costat de les de Nova York.
El balanç final de Bill de Blasio és francament negatiu i ha contribuït a la derrota del candidat de l’ala esquerra del partit demòcrata i ha donat ales a l’excapità de la policia.
En el seus resultats s’observa un extraordinari paral·lelisme amb Ada Colau. Amb una diferència, l’alcaldessa va arribar al govern de la ciutat amb un avantatge mínim de vots, mentre que Blasio ho va fer cavalcant sobre una majoria, que com hem vist més amunt, va ser extraordinària. En els dos hi va haver, de bon origen i en bona part del primer mandat, una visió entusiasta del que podia ser la seva acció, i en els dos casos els sectors favorables veien en ells uns alcaldes que estaven cridats a més alts destins. També en els dos casos la bandera de l’habitatge i de la pobresa han estat seves, i en els dos els resultats han estat els que indiquen les xifres. Francament dolent, perquè Barcelona malgrat estar a anys llum de Nova York, conseqüència del sistema global, ha estat incapaç de donar una resposta a la gent sense llar al llarg de tots aquests anys i una cosa semblant ha passat amb la bandera comú a tots dos, l’habitatge.
També ara en el cas de Colau i en relació amb el canvi climàtic, la qüestió camina per la mateixa via: grans discursos sobre les finalitats, assignació de culpes als altres i una política pràctica que no ha millorat la contaminació de la ciutat i ha ocasionat nous problemes per la seva afectació de la mobilitat.
Loading ...
