El govern català no ha començat amb bon peu. I no es tracta només de grans qüestions polítiques, com les dificultats per a la concessió dels indults o el fet que el soci privat d’ERC, la CUP, hagi atacat ja el primer dia. Hi ha més qüestions que, si acaben expressant la visió que té Aragonès del que és governar, no anirem bé. Són qüestions simbòliques, però els símbols tenen molta importància, més en el cas de Catalunya, perquè la nostra supervivència com a poble ha depès d’ells en bona part.
Els mitjans de comunicació han anat plens de la crítica al ridícul de com va ser cantat l’himne nacional per Magalí Sare. Ni el to, ni la lletra amb el seu impresentable Segadores, va complir amb la consideració que cal amb un símbol nacional tan preuat com el cant d’Els Segadors. El ridícul ve del fet addicional que “segadores” designa, no a una dona que fa la sega, sinó a les màquines que les duen a terme. Els comentaris han estat demolidors: Quim Monzó, Susana Cuadrado, Joan Lluís Bozzo, Salvador Mas, Edmon Colomer, i un llarg etcètera. Si això és el que Aragonès entén per un govern feminista, el fracàs està assegurat.
Tampoc sembla una gran idea que la foto del govern es faci al mig de la Plaça de Sant Jaume com si fos una concentració. Si el nou govern no té una expressió una mica més formal, tot continuarà semblant com fins ara, una cosa d’anar per casa, i no el govern de la nació. Entre la Barcelona cutre que està dissenyant Colau i les innovacions banals amb que ha començat Aragonès, la via institucional catalana expressa molt malament el rang que voldríem per al nostre país.
I també en aquest començament inadequat pesa la negativa a donar compliment a les moltes peticions que ha rebut perquè rectifiqués les paraules de Rufián com a portaveu d’ERC al Congrés, amb les quals ridiculitzava els catòlics. Masses primeres passes defectuoses per a un president que no ho té gens fàcil.
Loading ...
