Tant la DANA de València com els grans incendis de Los Angeles o les pluges torrencials que acompanyen molts fronts de precipitaci, formen part del mateix fenomen per al qual els governs no s’han preparat. Això no és una cosa recent, sinó que es remunta a moltes dècades enrere a causa de les tasques pendents en matèries bàsiques. Assenyalem-ne una de molt important per a Catalunya.
El nostre país disposa d’una bona estratègia de lluita contra els incendis forestals des de la segona meitat dels anys 80, quan es va plantejar el programa “Foc Verd“, que va modificar substancialment l’enfocament d’aquestes actuacions.
Es basava en principis com la detecció ràpida, la intervenció immediata i el control del territori. Tanmateix, com es va advertir en el seu moment i s’ha reiterat fins a l’oblit, aquest sistema és eficaç sempre que l’incendi no assoleixi grans dimensions sense estar controlat. Això pot passar perquè fallen les primeres fases de detecció i intervenció o perquè el foc penetra des d’un altre territori, com ja ha passat des del costat francès.
En aquests escenaris, el sistema actual no funciona i és incapaç de controlar grans superfícies forestals. Requereix un altre enfocament basat en infraestructures que trenquin la continuïtat del bosc, amb tallafocs i mosaics que tinguin prou dimensió i que no siguin causa d’una erosió irreversible. Això s’ha de dur a terme mitjançant plantacions de baixa combustibilitat que frenin la propagació del foc.
La disposició de mòduls forestals significa limitar l’espai màxim que es pugui cremar en la pitjor hipòtesi i ordenar el territori amb les obres necessàries per aconseguir-ho. Aquest enfocament és la base per evitar grans incendis.
En el passat van existir plans en aquest sentit que mai es van realitzar. Tampoc s’ha avançat en una cosa fonamental: la lluita contra l’erosió. Tot i que la pèrdua d’un bosc és terrible, amb els anys es pot recuperar; però l’erosió, que implica la desaparició de la capa de sòl fèrtil, és una pèrdua irreparable.
També hi ha un gran dèficit en obres d’infraestructura hidràulica, amb dècades de retard, que contribuirien eficaçment a evitar els pitjors danys quan les precipitacions són intenses. Si a València s’haguessin dut a terme les obres previstes al barranc del Poyo, tot hauria estat molt diferent i per a bé.
Avui és més urgent que mai estar preparats per a les pluges destructores, les sequeres extremes i els grans incendis forestals. Malgrat les seves diferències, la sequera i la pluja torrencial són dos extrems que obeeixen a una mateixa causa: l’augment de la temperatura de l’atmosfera. Com més escalfament atmosfèric, més aigua s’emmagatzema al medi atmosfèric, cosa que en determinades condicions contribueix a la sequera i, en altres, provoca precipitacions torrencials. L’atmosfera càlida roba aigua líquida dels ecosistemes i l’emmagatzema en forma de vapor. Per cada grau centígrad d’escalfament, la capacitat de l’atmosfera per retenir humitat augmenta un 7%.
Mentrestant, els ecosistemes i paisatges, humanitzats o no, pateixen una gran sequera. Hi ha una alta variabilitat hidroclimàtica amb transicions ràpides de condicions seques a molt humides. En el clima mediterrani, que ja té una tendència natural a la sequera i a la torrencialitat, això multiplica els seus efectes.
D’aquí la prioritat absoluta si no volem continuar registrant danys abundants, potser no tan tràgics com els de la DANA de València, però sí econòmicament perjudicials. És necessari un pla integral per a Catalunya i, de fet, per a tot el territori mediterrani, que combini mesures per pal·liar els efectes d’aquestes catàstrofes.
Només que es realitzés en un temps raonablement breu el que està previst des de fa dècades en matèria d’obres hidràuliques, prevenció d’incendis forestals i lluita contra l’erosió, ja s’hauria fet un pas de gegant per evitar aquestes catàstrofes anunciades.
