Els incendis forestals van ser fins el 1986 una plaga per a Catalunya. L’abandonament de bosc, la penetració massiva dels ciutadans durant el cap de setmana, la proliferació de segones residències, entre altres raons, més el clima mediterrani, van fer que Catalunya estigués cada estiu a l’albor del clima i que d’aquesta manera es multipliquessin els grans incendis. L’últim important va ser el 1986, per tant fa 34 anys. A partir de llavors, només s’han produït tres grans episodis d’incendis: el 1994, el més gran de tots amb diferència, en què es van cremar gairebé 76.000 hectàrees, i ja a una escala molt menor el 1998 amb 18.000 hectàrees cremades i el 2012 amb 15.000 hectàrees, que són xifres moderades. La resta dels anys hi ha hagut multitud de focus que han cremat diversos milers d’hectàrees; per exemple, l’any passat van ser poc més de 2.000 les hectàrees cremades, i aquest any no arriben ni a les 200. Tot això en un país en què la seva major part de la superfície és forestal, de fet és un dels territoris amb més bosc d’Europa (una altra cosa és la seva qualitat).
En tots aquests anys la gestió del bosc no ha millorat i més aviat l’última dècada ha tendit a empitjorar. El nombre de focus que es produeix cada estiu és molt alt. Centenars i centenars d’incendis comencen, el que passa és que no prosperen perquè Catalunya disposa des del 1987 d’una metodologia i d’una estratègia basada en la detecció ràpida del focus, la intervenció immediata sobre ell per evitar que creixi i un bon control del territori, tant en l’ordre de la prevenció com de l’actuació. Des de l’inici del Programa Foc Verd de 1987, s’han desenvolupat i perfeccionat els paràmetres de control i intervenció, les estratègies i els recursos, i el resultat és singularment bo. És un dels èxits que pot exhibir el país i que paradoxalment és poc celebrat.
Però què té a veure un incendi forestal amb una pandèmia? Doncs els punts de contacte són nombrosos i la lògica comuna és equivalent, el que naturalment és diferent són els mitjans que s’utilitzen i els paràmetres que es fan servir, específics de cada cas. Tot es concentra en el mateix punt: la detecció immediata del focus. En el cas de la pandèmia, la prioritat seria encara més precisa: la detecció immediata de les persones afectades, i darrere d’aquest punt es desplega tota la dimensió necessària de tests i de proves. La segona gran qüestió és la intervenció ràpida, impedir que el focus es propagui, i aquí entren en joc els rastrejadors i l’eficàcia de la seva feina i el control dels confinaments. Com més alta sigui la seva efectivitat, millor és el resultat. Es tracta de trasplantar a la salut pública la mateixa operació que es fa per perimetrar l’incendi, passar a la fase de control d’aquest i ulteriorment extingir-lo. La lògica és exactament la mateixa: perimetrar els contagis d’una persona, evitar que aquest perímetre s’estengui i vigilar que ella sola es consumeixi a través de la quarantena.
La pregunta és: per què, si hem sabut concebre estratègies efectives i aplicar les mesures necessàries als incendis forestals, el govern actual es demostra incapaç de dur a terme la tasca equivalent per afrontar un problema molt més tràgic i molt més perjudicial econòmicament com és la Covid-19?
Més informació sobre el coronavirus a ESPECIAL CORONAVIRUS
Loading ...
