No li correspon a Sánchez gestionar la renovació del Consell General del Poder Judicial (CGPJ)

No li correspon a Sánchez ocupar-se de la renovació del CGPJ i, per tant, ni pot establir terminis ni, menys encara, ultimàtums. Quan ho fa, està contravenint de forma clamorosa el que estableix la Constitució i la Llei Orgànica del Poder Judicial, tant la primera de 6/1985 com la modificació del 4/2013.

En actuar d’aquesta manera, a la qual el PP contribueix acceptant negociar bilateralment la renovació, encara que sigui per no posar-se d’acord, s’està actuant fraudulentament davant el silenci generalitzat. I no serà perquè la normativa no sigui clara.

La legislació que regeix aquesta regulació està prevista a les lleis orgàniques esmentades, i són aquestes les que s’han de complir. Els subjectes d’aquesta renovació pel que fa al fet que intervenen en el procés són el Congrés i el Senat en la figura dels respectius presidents, el president del Tribunal Suprem i una junta electoral específica que intervé per garantir el procediment.

Per tant, ara i abans, qui hauria d’haver assumit la iniciativa era el president o presidenta del Congrés dels Diputats i del Senat, i això al llarg d’aquests 5 anys no s’ha fet en cap moment. La principal responsabilitat aquí, encara que no única, recau en el PSOE, que ha evitat curosament que aquests alts responsables de les dues cambres adoptessin cap iniciativa, malgrat que les han controlat la major part del temps. Ara, en aquest últim període, el Senat està en mans del PP, però també guarda silenci.

L’article 567 de la llei és molt clar. Diu que els 20 vocals del CGPJ seran designats per les Corts Generals, és a dir, Senat i Congrés, en la forma establerta en la Constitució i la present llei orgànica. I aquesta indica que les cambres elegiran per majoria de les 3/5 parts 10 vocals cadascuna, 4 entre juristes de reconeguda competència i més de 15 anys de professió, i 6 corresponents al torn judicial.

Aquests últims, a més, hauran de guardar una determinada proporció: 3 hauran de tenir la condició de magistrat del Suprem, 3 més de 25 anys d’experiència, i els altres 6 sense restriccions. Aquest procediment es du a terme per part dels presidents del Congrés dels Diputats i del Senat, concretament és el que estableix l’article 568.1. “Els presidents del Congrés dels Diputats i del Senat hauran d’adoptar les mesures necessàries perquè la renovació del Consell es produeixi en el termini”. I assenyala el punt 2 del mateix article:

“A aquests efectes, i a fi que les cambres puguin donar inici al procés de la renovació del Consell, 4 mesos abans de l’expiració de l’esmentat termini, el president del Tribunal Suprem i del CGPJ disposarà:

• La remissió als presidents del Congrés dels Diputats i del Senat de les dades de l’escalafó i del registre d’associacions judicials sobrants en aquella data en el Consell.
• L’obertura del termini de presentació de candidatures per a la designació dels vocals corresponents al torn judicial.”

Tot això s’obvia i desapareix la figura clau dels dos màxims responsables de les institucions parlamentàries, i la seva funció és usurpada per l’executiu. D’aquesta manera, desapareix l’equilibri de poders, perquè és l’executiu qui assumeix la iniciativa de convenir com ha de ser el nou CGPJ.

Així, es produeix un doble atemptat contra la separació de poders: absorbeix les funcions que corresponen a les Corts i les deixa sense efecte, i alhora intervé directament en pactar quins han de ser els noms que han de configurar la màxima autoritat del poder judicial.

Però segurament el més escandalós de tot és que això es produeixi sense que ni el mateix poder judicial ni les associacions judicials aixequin la veu, l’oposició no reclami la fidelitat a la Constitució i la gran majoria de mitjans de comunicació integrin la gran anomalia democràtica en la normalitat més plena.

Si la mirada de la Comissió Europea no fos asimètrica, faria temps que hauria aixecat la veu sobre el que passa a Espanya i l’equilibri de poders, per raons semblants a com ho ha fet amb Polònia i Hongria.

A més, amb l’última modificació de la llei orgànica que regula el CGPJ, ja hi ha mesures que intentaven preveure el bloqueig. En concret, una d’elles és que cadascuna de les dues cambres pot nomenar els seus candidats, malgrat que l’altra no ho faci.

Com es necessita una majoria de 3/5 parts, és evident que els socialistes no ho podien fer al Congrés, però sí que podia intentar-ho el PP al Senat, donada la majoria de vots de què disposa i recavant el nombre addicional de senadors necessaris per aconseguir-ho. D’aquesta manera, el PP hauria demostrat que sí que té voluntat de resoldre la qüestió.

Però és clar, el problema de fons no és la renovació, sinó l’intercanvi de cromos, és a dir, la supeditació dels elegits a les majories i minories polítiques de cada moment. Aquest és el problema de fons que la manca de respecte de Sánchez per l’estat de dret porta fins a les últimes conseqüències.

 Loading ...