“La Ley de Vivienda funciona.” Amb aquesta rotunditat, la ministra d’Habitatge del Govern d’Espanya, Isabel Rodríguez, assegurava el març del 2025 que el topall de preus al lloguer havia estat un èxit a Catalunya, una de les comunitats que més aviat va aplicar la norma. Segons les seves dades, el preu del lloguer tradicional havia disminuït un 3,7% a Catalunya i un 6,4% a Barcelona. Ara bé, també es reconeixia que aquesta evolució no afectava el lloguer de temporada, que no només va augmentar de preu, sinó que també va guanyar molta presència al mercat.
Un estudi recent d’EsadeEcPol per part de dos experts reconeguts, José García Montalvo i Joan Monras, confirma aquesta baixada agregada dels preus. Tanmateix, l’explicació és important: els pisos més cars han abaixat preu, però els més assequibles han pujat, acostant-se al topall permès. En conseqüència, la mesura ha beneficiat, sobretot, les rendes més altes. A més, s’ha detectat una reducció de l’oferta de lloguer tradicional, un dels riscos que molts ja havien anticipat.
I si deixem els números per un moment, què ens diuen les percepcions? El març del 2022, només un 4% dels catalans identificaven l’habitatge com el principal problema del país. A l’última enquesta del CEO (juliol del 2025), aquest percentatge havia pujat fins al 21%, situant-lo al capdavant de les preocupacions. És evident que la llei no ha resolt la sensació de dificultat d’accés a l’habitatge, sembla que fins i tot és al contrari. I com pot ser això?
Anem a la vida real. Conec de prop una família amb dos fills petits que ha hagut de buscar pis a Barcelona. Ambdós progenitors tenen feines estables i ingressos superiors a la mitjana barcelonina. No buscaven cap luxe: un pis amb dues habitacions en règim de lloguer tradicional.
En consultar Idealista, van trobar prop de 6.000 pisos anunciats a Barcelona. Però filtrant només els de lloguer tradicional, l’oferta es reduïa a 1.700. I amb dues habitacions o més, baixava a 1.300. El 72% restant corresponia a lloguer de temporada. Finalment, van aconseguir un pis de tres habitacions per uns 1.400 euros mensuals, un preu gens menyspreable. Segons dades del mercat, aquest preu el situava dins el 7% més barat dels pisos amb dues o més habitacions a la ciutat.
És a dir, una família amb una renda mitjana-alta que almenys se situaria entre el 50% amb més renda de la ciutat, ha adquirit un dels pisos més assequibles de la ciutat amb 2 o més habitacions. Si aquest és el panorama per a qui està per sobre de la mitjana, què pot fer una família amb ingressos més modestos?
Per tant, la pregunta clau no és si la Llei d’Habitatge “funciona” en termes estadístics. La qüestió real és: el mercat de l’habitatge funciona per a la ciutadania? I, de moment, la resposta és clarament negativa. Ni el preu ni l’oferta responen a les necessitats de la població.
I això que l’habitatge és, segons la Constitució, un dret. Potser ha arribat l’hora de passar de la retòrica a l’acció: garantir aquest dret amb mesures que vagin més enllà dels topalls i bones intencions i se centrin en l’evidència a l’hora de dissenyar polítiques. Perquè tothom hauria de tenir dret a viure en un habitatge digne i quan això no és possible, ens trobem amb un país fallit.
En consultar Idealista, van trobar prop de 6.000 pisos anunciats a Barcelona. Però filtrant només els de lloguer tradicional, l’oferta es reduïa a 1.700. I amb dues habitacions o més, baixava a 1.300 pisos Share on X
Loading ...
