Una de les característiques del mal govern que Catalunya pateix i que recull la baixa valoració en l’última enquesta del CEO és la confusió en les prioritats, sobretot en matèria social. Aquest fet ve accentuat per la baixa qualitat de l’oposició que s’exerceix al Parlament i que no treballa per aconseguir xifres clares dels objectius del govern i del seu compliment, cosa que permetria un debat molt més racional a la cerca d’eficiència.
En l’actualitat hi ha com a mínim dos forts estrangulaments que causen importants sofriments a les persones. Un ateny a l’atenció a la gent gran. Donat que el nombre de places a residències públiques és molt insuficient esdevé decisiu el nombre de llocs concertats amb el sector privat. El problema radica en que a més de mantenir-se i créixer el dèficit en llocs de residència, està congelada la despesa assistencial que es fa a través dels concerts. De fet, regeixen les mateixes xifres que per al 2011. La conseqüència és evident: l’assistència que es dóna a la gent gran ha anat empitjorant any rere any perquè el sector s’ha vist obligat a reduir personal i recursos, de manera que les residències s’estan convertint en una mena de magatzem, en lloc de ser un espai d’atenció digna als ancians.
L’altre problema és el de la dependència. A Catalunya hi ha 100.000 dependents tipus II i III que no reben atenció. És el que dóna lloc a situacions dramàtiques, en algun cas tràgiques com aquelles en les quals el gran dependent mor abans de rebre atenció. Des del 2011, 24.751 persones han mort en aquestes circumstàncies.
Junt amb aquestes grans carències hi ha despeses que semblen difícils de justificar, tant pels resultats que tenen com perquè hi hauria alternatives menys costoses. Un d’aquests casos és el dels menors estrangers no acompanyats (‘mena’). S’estima que els recursos per cada persona en aquestes circumstàncies equivalen a 4.000 euros mensuals. És una xifra molt alta que la Generalitat ha d’assumir i que va a més, no únicament perquè s’augmenta el nombre de joves en aquestes condicions, sinó perquè com el programa vigent no funciona s’han de dedicar nous recursos. El cost actual dels ‘mena’ se situa en l’ordre dels 200 milions anuals. La qüestió és si no seria millor per al jove i més eficient per a la despesa retornar-lo al Marroc, que és el seu país d’origen acompanyats d’una motxilla de 1.000 euros al mes, que representaria el 25% de la despesa actual, a fi de facilitar-li un bon desenvolupament almenys durant el primer any.
Aquests i altres desequilibris són el que els polítics ens haurien d’explicar i raonar per què es produeixen.
