L’institut nacional d’estadística d’Itàlia (ISTAT) publicà el passat 29 de març les dades demogràfiques pel 2023, registrant que la tendència a la baixa dels naixements es manté.
Els indicadors italians resulten encara més colpidors que els ja molt dolents de França, ja que el país de la bota registrà el número més baix de naixements des de, ni més ni menys, que la seva unificació, el 1861. Llavors Itàlia tenia aproximadament una tercera part de la població actual.
La taxa de fertilitat caigué fins a l’1,2 l’any passat, situant-se a les portes del record històric absolut, enregistrat el 1995 amb 1,19 fills per dona. Dades que posicionen Itàlia com el tercer país europeu amb menys fills per dona, només per darrere d’Espanya i Malta.
Una altra dada interessant aportada pel ISTAT és que el 13,3% dels fills nasqueren de pares estrangers, un percentatge en lleuger retrocés des de fa deu anys (15%).
Les males dades suposen un gerro d’aigua freda sobre la primera ministra Giorgia Meloni, ella mateixa mare d’un fill únic i que havia promès que el seu govern faria tot el possible perquè les dones italianes tinguessin més fills. Com ella mateixa ho justificava: “per la simple raó que volem que Itàlia torni a tenir futur”.
El parlament italià aprovà el 2022 (abans que Meloni arribés al poder l’octubre del mateix any) la coneguda com a “Family Act“, una llei integral que cercava rellançar la natalitat i també millorar la qualitat de vida de les famílies italianes. Des que arribà a la presidència del Consell de Ministres, Meloni ha aprofundit encara més en el camí pronatalista.
Els experts coincideixen -com és, d’altra banda, de sentit comú- que les tendències demogràfiques d’Itàlia només es podran canviar a llarg termini. Però quines polítiques es necessiten veritablement per aconseguir-ho?
Mitjans econòmics o qüestió cultural?
Resulta interessant que estan apareixent veus que admeten que les raons que impulsen les dones europees a no tenir fills són principalment culturals, i no econòmiques.
Un postulat que no equival a dir que els costos econòmics de fundar una família no suposin un greu obstacle per a nombroses parelles joves. Però sí que fins que no s’aconsegueixi tornar a situar l’ideal de la família amb fills com un model desitjable, totes les polítiques natalistes que es basin en incentius fiscals, subsidis i permisos obtindran resultats marginals.
Així ho deixava ben clar John Burn-Murdoch, un jove periodista del Financial Times especialitzat en el tractament de dades i que ha presentat estudis molt interessants per la seva metodologia i per la gosadia dels seus resultats, a vegades a contracorrent de la cultura liberal-progressista dominant en aquest mitjà.
Com Burn-Murdoch afirma: “els incentius financers resulten derrotats per tendències socials molt més fortes”. Quines són segons aquest investigador?
Primerament, que a les economies del primer món existeix la idea que perquè que els fills tinguin èxit en la vida, cal invertir temps i esforços en quantitats ingents. El cas de Corea del Sud entra particularment bé en aquesta forma de raonar, que als països anglosaxons es coneix com “helicopter-parenting“.
En segon lloc, i més important que el primer, el fet que els objectius vitals i grans prioritats han canviat. El 1993, un 61% dels nord-americans afirmava que tenir fills era important per a una vida reeixida, mentre que actualment aquest percentatge ha caigut en picat fins al 26%.
En tercer lloc, i finalment, trobem que a Occident cada cop, menys joves viuen en parella. Això explicaria segons Burn-Murdoch que la davallada més important de la natalitat es produeix no perquè les parelles tinguin dos fills en comptes de tres, sinó perquè cada cop hi ha més dones que no volen tenir-ne cap.
Si anem un pas més enllà dels arguments del periodista britànic sobre la crisi de la natalitat, no costa gens trobar-hi la substitució de la nostra cultura per un marc ideològic i social on només importa l’individu, el seu desig i les seves emocions.
Loading ...
