Michael Gerson, columnista evangèlic i escriptor de discursos que creia que la política podia tenir un propòsit noble i moral, va morir dijous als 58 anys. Li van diagnosticar càncer de ronyó el 2013.
Gerson va elaborar el llenguatge de la política inspirada en la fe per al president George W. Bush del 1999 al 2006. Va fusionar una visió teològica del propòsit moral amb una agenda política pràctica i, en el procés, va produir algunes de les frases més memorables de l’època, com a “exèrcits de la compassió” i “eix del mal”.
Va donar als discursos de Bush sobre el conservadorisme compassiu i l’internacionalisme moral el seu marc retòric: començant amb l’anomenat «inexorable» del moment històric, afegint les exigències del deure i la consciència, anomenant les diverses temptacions que podrien desviar el poble nord-americà i acabant amb una crida d’atenció per fer el que és correcte però difícil, avançant amb “esperança confiada”.
Fins i tot quan les línies clau o la majoria d’un discurs van ser escrites per una altra persona a la Casa Blanca, va recordar un col·lega , «l’arquitectura conceptual de Mike sempre va ser indispensable».
Els dies posteriors als atacs terroristes de l’11 de setembre, Gerson va ser descrit com “l’home les paraules del qual van ajudar a estabilitzar la nació”. Uns anys més tard, la revista Time el va nomenar un dels evangèlics més influents del país.
Creia que la feina d’escriure discursos era una gran vocació.
“La majoria dels dies”, va dir una vegada, “estàs escrivint per als titulars de l’endemà. En uns moments, estaràs escrivint per a la història dels Estats Units. … I després pot arribar un moment, una o dues vegades, quan estiguis escrivint per als àngels”.
Gerson va néixer en una família evangèlica a Nova Jersey el 15 de maig de 1964. El seu pare era un enginyer de productes lactis que desenvolupava sabors de gelats i la seva mare era artista. Es van mudar a St. Louis quan Gerson tenia 10 anys.
El jove Gerson es va interessar per la política uns anys més tard, durant la insurgent campanya presidencial de Jimmy Carter. Li va agradar com era de franc Carter sobre la seva fe cristiana i ho va veure com un contrast amb la corrupció a la Casa Blanca de Richard Nixon.
Gerson va anar a una escola secundària cristiana i després es va dirigir a la Universitat de Georgetown per estudiar política i política exterior, però després d’un any va decidir que estava en el camí equivocat. Traslladant-se a Wheaton College, on va obtenir una llicenciatura en Bíblia i teologia.
Planejava anar al Seminari Teològic Fuller quan es gradués i es dediqués a la teologia acadèmica. Però el seu darrer any, va rebre una trucada de Chuck Colson, l’autoproclamat «home destral» de Nixon que havia passat per una experiència religiosa i havia esdevingut un evangèlic nascut de nou. Colson havia llegit una columna que Gerson va escriure sobre la Mare Teresa i el va convidar a anar a Washington, DC, per ajudar-ho a escriure Kingdoms in Conflict .
Després d’uns anys amb Colson, Gerson va decidir que no havia de triar entre la fe i la política. Podia prendre la teologia que tant importava i aplicar-la a la plaça pública.
“El seu cor estava realment en un tipus de política espiritual”, va dir una vegada un col·lega a Los Angeles Times. “Estava molt compromès amb la idea de millorar el país”.
En un llibre que va escriure amb el seu amic i col·lega columnista evangèlic Pete Wehner, Gerson va dir que va arribar a creure que “la política és el regne de la necessitat; la política és el regne de l’esperança i la possibilitat; la política pot ser el regne de la noblesa”.
Gerson va anar a treballar per al senador republicà Dan Coats d’Indiana, un company graduat de Wheaton a qui va anomenar l’home més decent i humil de la política nacional. Va exercir com el seu director de comunicacions fins a la campanya presidencial del 1996, quan se’n va anar a treballar com a redactor de discursos júnior per al candidat republicà Bob Dole.
De tots dos homes, va dir, va aprendre “un conservadorisme del bé comú que argumenta que hem d’orientar les nostres polítiques cap a persones que potser ni tan sols votin per nosaltres”.
Se li va demanar a Gerson que ajudés el governador de Texas a postular-se per a president el 1999. Més tard, amics i col·legues van fer broma dient que va explicar la història com si fos la crida d’un apòstol. “Va ser una conversa força persuasiva”, va recordar Gerson. Li agradaven especialment els plans de Bush per a l’educació i la reforma de l’assistència social basada en la fe.
“Crec que els evangèlics es van sentir naturalment atrets per Bush com a algú que compartia moltes de les seves prioritats”, va dir a CT. “Va portar una agenda més àmplia que els temes conservadors tradicionals. Va ser capaç no sols de fer una agenda econòmica republicana tradicional, sinó també de fer la iniciativa del VIH/SIDA”.
Després dels atacs de l’11 de setembre, l’enfocament principal de Gerson, com el del president, va passar de la política interna a la política exterior. Estava a casa escrivint un discurs sobre com el govern podria fomentar “comunitats de caràcter” quan va escoltar els primers informes de l’atac. De camí a la Casa Blanca, va veure com un avió s’estavellava contra el Pentàgon, matant 125 persones.
Gerson va influir en el desenvolupament de l’argument a favor de la invasió de l’Iraq com a part del grup de treball que treballava en l’estratègia de comunicacions. Quan els alts funcionaris es van preguntar com defensar la invasió, malgrat la manca de proves que l’Iraqi estigués connectat amb els terroristes responsables de l’11 de setembre o que Saddam Hussein tingués armes de destrucció massiva, Gerson va suggerir la línia «No volem la pistola fumejant per ser un núvol de fong».
La secretària d’Estat Condoleezza Rice el va fer servir a CNN uns dies després. Els informes d’intel·ligència sobre els programes d’armes nuclears , juntament amb l’evidència d’armes de destrucció massiva i el suport secret a al-Qaida, finalment van resultar falsos.
A les seves memòries, publicades el 2007, va escriure que es va enutjar quan es va veure obligat a reconèixer el fet que l’avaluació de l’amenaça iraquiana havia estat tan equivocada. Però no va poder dir res a la Casa Blanca perquè “el tema estava cobert per un mantell de silenci”.
Va continuar convençut que els conservadors, malgrat alguns grans errors, haurien de perseguir visions polítiques audaces a casa i a l’estranger. Haurien de tenir “ambicions heroiques”.
Quan se li va demanar exemples, Gerson va assenyalar amb més freqüència el Pla d’Emergència per a l’Alleujament de la SIDA del president. El 2003, només unes 40.000 persones a tot el continent africà rebien medicaments antiretrovirals per tractar el VIH/SIDA. En cinc anys, el programa del govern dels EUA va brindar tractament a dos milions de persones.
«Els records que realment em portaré són ser a Namíbia», va dir Gerson a CT, «conèixer aquesta petita nena de 6 anys, seropositiva, els pares de la qual l’havien anomenat ‘No hi ha res bo al món, perquè van assumir que Ella anava a morir. I després veure una nena perfectament sana gràcies al Pla d’Emergència del President per a l’Alleujament de la SIDA… Aquesta és una experiència vívida”.
Després de deixar la Casa Blanca, Gerson va prendre un treball escrivint una columna per a The Washington Post. Va continuar fins al mes anterior a la seva mort, escrivint els seus últims articles sobre el racisme al Partit Republicà, el valor del servei públic i la necessitat de lluitar contra el COVID-19 amb esforços de salut global.
Gerson va criticar amb freqüència els evangèlics i conservadors a les seves columnes, escrivint sobre com estava d’ horroritzat pel suport cristià a Donald Trump, per exemple, o sobre com la nació necessitava «vertebrats republicans» amb una columna vertebral per a la valentia.
Però també, amb el pas del temps, va escriure més íntimament sobre la vida. Algunes de les seves columnes més populars tractaven sobre portar un nen a la universitat i el seu amor pel seu gos.
Gerson també, sovint, va tornar al tema de la fe. Escrivint uns dies abans del Nadal del 2021 sobre el problema del ressentiment en la política contemporània, va parlar sobre la necessitat de fe, esperança i amor a la plaça pública. Va argumentar que si la història de Nadal és certa, “és una història que pot reorientar tota història humana”. I per als que no acabaven de creure’l, els va instar a mirar al seu voltant: “Hi ha una quantitat gairebé infinita de maneres diferents dels cors angelicals en què Déu anuncia la seva arribada”.
Gerson va parlar obertament de la seva malaltia i alguns problemes de salut mental. En un sermó molt conegut a la Catedral Nacional el 2019, va parlar sobre la seva hospitalització per depressió i com la fe, juntament amb la medicina i la teràpia, l’havien ajudat a superar-ho. Havia après, va dir, a triar l’esperança.
“El destí pot fer el que vulgui”, va dir . “Però això està arreglat. A les nostres ments sanes, sabem que l’amor és al cor de totes les coses”.
A Gerson li sobreviuen la seva dona, Dawn, i els seus dos fills, Michael i Nicholas.
Article publicat a Christianiti Today
