Ministeri d'Igualtat

Ministeri d’Igualtat de Gènere: una enquesta impresentable

El Ministeri d’Igualtat de Gènere, que dirigeix Irene Montero, ha presentat una enquesta sobre la violència de gènere que ofereix, sense el menor pudor, uns resultats insostenibles en el marc d’una metodologia deliberadament confusa.

D’acord amb aquesta enquesta, 11,6 milions d’espanyoles han estat víctimes d’agressions sexuals de naturalesa molt diversa, però que es qualifiquen dins d’aquest mateix epígraf en el que tant s’hi val una violació com la indiferència en el tracte, segons l’enquestada, per part de la seva parella. En el fons voler inflar tant les xifres aconsegueix difuminar els delictes realment greus.

👉 ¡Uneix-te al nostre grup de Facebook de Converses a Catalunya!

Comentem entre tots les notícies de Catalunya per a estar informats.
Podreu consultar totes les claus del dia!

Per què l’enquesta és inconsistent? Perquè altres fonts que no estan dirigides ideològicament assenyalen reiteradament resultats molt diferents. Una d’aquestes fonts és el baròmetre trimestral del CIS sobre quins són els problemes que considera importants la població espanyola. L’avantatge d’aquest conjunt de dades és l’ampli període de la sèrie, de molts anys, que fa possible per tant seguir l’evolució en el temps i la consistència en els resultats.

En l’última enquesta, la del mes de juliol, només el 0,1% dels enquestats assenyalava la violència de gènere com a primer problema, un altre 0,1% com a segon, i un 0,2% com a tercer. L’agrupació d’aquestes tres xifres sobre quins són els tres problemes més greus per a cada enquestat atorga un 0,4%, el que el situa entre els últims quatres llocs de la llarga llista de problemes sobre els quals pregunta l’enquesta. Per situar unes referències, el primer lloc com a problema és l’atur amb un 34,6%, el segon la crisi econòmica i els problemes d’aquesta índole amb un 29,3%, el tercer el coronavirus amb un 28,4%, el quart la sanitat amb un 15,7%, i el cinquè la situació política, la manca d’acords, la inestabilitat, amb un 13%. Les distàncies amb el 0,4 de la violència de gènere són molt grans.

Però és que si a més passem de proporcions a xifres absolutes, el contrast amb els resultats de l’enquesta és encara més gran. El 0,4% sobre el total de la població femenina representa només 96.000 persones que consideren que la violència de gènere és una de les seves tres primeres preocupacions. I si ho reduïm a la població més afectada, les dones de 18 anys i més, el nombre com és lògic encara és més reduït i se situa en les 70.000 persones que tenen aquest tipus de preocupació. La pregunta és evident: com és possible que hi hagi més d’11,5 milions de dones “víctimes” d’agressions sexuals, i menys de 100.000, quan són interrogades pel CIS, manifestin que aquesta agressió constitueix un dels principals problemes, el primer, el segon o el tercer? Les xifres que presenta el Ministeri d’Igualtat no fan altra cosa que instrumentalitzar una enquesta, cosa que d’altra banda no té res de sorprenent. El problema d’aquest tipus de procediments es fa però palès quan existeixen altres fonts, com és el cas, amb què comparar les xifres.

Si s’analitza el contingut de l’enquesta, es percep com s’aconsegueix multiplicar la xifra “d’agressions”.

Per exemple: hi ha una pregunta que pregunta si considera que la parella la tracta amb indiferència. Si la dona respon que “sí” ja tenim un cas d’agressió. O si la parella sospita que li ha estat infidel, tenim un altre cas d’agressió. O si li ha demanat diners per a la llar i li ha dit que “no”, una altra agressió més. I així es podria anar multiplicant la casuística. Seria interessant que el mateix qüestionari al qual s’ha sotmès a les dones per dur a terme l’enquesta li fos aplicat a la ministra per saber quantes situacions de violència ha suportat o suporta, perquè segur que amb un qüestionari com aquest difícilment s’escapa cap home. Ni un home queda lliure de pecat. Però a diferència de l’església, que els qualifica de venials i mortals, per a Irene Montero tots són de gravetat extrema.

Una altra forma de veure la inconsistència és contemplar com el 30% de les dones que responen l’enquesta asseguren que el fet no va tenir importància, o bé un altre 15% que afirma que desconeixia que allò era violent. I vostè es preguntarà: com és possible que una dona desconegui que una agressió sexual sigui un fet violent? Un 15% de dones tenen tanta insensibilitat? És evident que no, el que passa és que l’enquesta pot comptabilitzar com a violència una mirada lasciva anant pel carrer o una discussió amb el marit. Un altre 22% considera que no ho ha esmentat mai perquè quan va passar eren altres temps, i encara hi ha un 5% més que afirma que aquesta situació de violència li ha passat en un altre país encara que l’enquesta ho comptabilitza com si hagués passat a Espanya.

Hauria d’estar prohibit que hi hagués un abús tan descarat de la manipulació de l’opinió per part del govern per donar suport a les seves polítiques, i en el cas d’Irene Montero per treure el cap en un ministeri que encara ha de demostrar perquè serveix.

Segons l'enquesta, 11,6 milions d’espanyoles han estat víctimes d’agressions sexuals de naturalesa molt diversa Click To Tweet
Print Friendly, PDF & Email

Entrades relacionades

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Fill out this field
Fill out this field
Introduïu una adreça electrònica vàlida.

Menú