Els ciutadans d’arreu de la Unió Europea tenen el 9 de juny una importantíssima cita a les urnes que definirà la composició del nou Parlament Europeu i jugarà un paper clau per formar el nou equip dirigent de la Comissió Europea.
Fa uns dies, en un esdeveniment organitzat pel diari Politico, l’actual presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, generà polèmica quan afirmà que estava oberta a col·laborar amb un grup parlamentari que els mitjans tradicionals insisteixen a classificar com “d’extrema dreta”, els Conservadors i Reformistes Europeus.
Sovint considerats com “euro-escèptics” i “ultraconservadors”, els partits que conformen aquest Grup inclouen Vox a Espanya, el partit de l’anterior govern polonès, Llei i Justícia, i els Germans d’Itàlia, de la primera ministra Giorgia Meloni.
Una cooperació que no obstant Von der Leyen declara no voler estendre a l’altre grup parlamentari europeu de la dreta alternativa, Identitat i Democràcia, al qual pertanyen el Reagrupament Nacional de Marine Le Pen, Alternativa per Alemanya o la Lliga del també italià Matteo Salvini. Aquesta força política és percebuda com encara més extremista.
Els Conservadors i Reformistes Europeus i Identitat i Democràcia disposen actualment d’un nombre d’eurodiputats similar, respectivament 68 i 59, que els situen com a cinquena i sisena forces, i s’espera que experimentin un creixement considerable en les pròximes eleccions.
Què ha canviat perquè Von der Leyen passi de veure Meloni com una amenaça a una sòcia?
D’una banda, conscient del passiu que tenia el seu partit Germans d’Itàlia pels vincles amb la nebulosa neofeixista, Meloni s’esforçà des del primer moment per mostrar-se com una política “presentable”, amiga dels Estats Units i oberta als mercats internacionals.
Però potser el posicionament que li valgué més reconeixement fou el seu suport inequívoc a Ucraïna des de la invasió de Rússia, quan la dreta italiana mantenia una certa tradició d’entesa amb el president rus Vladímir Putin.
Dins d’Itàlia, Meloni ha aconseguit un nivell de suport popular i alhora parlamentari estrany en un país on els primers ministres duren poc temps. Els italians aprecien el seu posat seriós i obert a la cooperació internacional, que fa que Itàlia estigui tornant a l’escena europea i inclús mundial amb certa força.
Però alhora, Meloni no cedeix en els punts clau del seu programa polític, que són tres: el control de la immigració, la promoció de la natalitat i la defensa del cristianisme com a fonament de la cultura europea.
Aquesta línia política, que podria penalitzar les ambicions de qualsevol polític fa pocs anys, està esdevenint la tendència emergent en un context en què més i més ciutadans europeus rebutgen les polítiques europees recents, fortament ideològiques i econòmicament desastroses, com l’enfocament donat a la transició ecològica o la promoció d’una cultura woke que arracona els valors cristians i busca reescriure la història d’Europa.
Von der Leyen ha entès aquest canvi de rumb i estudia ara la possibilitat d’allunyar-se d’una gran coalició amb les esquerres, capitanejades per una socialdemocràcia en plena crisi a Alemanya i uns ecologistes en bona part desacreditats.
D’alguna forma, Meloni està cobrant-se una discreta venjança contra Ursula von der Leyen, qui li infligí una dura humiliació quan les dues mandatàries visitaren Lampedusa per tractar de la immigració clandestina l’any passat.
En menys de dos anys de govern d’Itàlia, Meloni ha passat de ser una pària de Brussel·les a una sòcia potencialment imprescindible per a Von der Leyen en la seva recerca d’un segon mandat al capdavant de la Comissió Europea.
En menys de dos anys de govern d'Itàlia, Meloni ha passat de ser una pària de Brussel·les a una sòcia potencialment imprescindible per a Von der Leyen en la seva recerca d'un segon mandat al capdavant de la Comissió Europea Share on X
Loading ...
