Un estrany fenomen es produeix a Europa. Cada cop que un partit considerat per la narrativa oficial com “d’extrema dreta” guanya unes eleccions o obté bons resultats a les urnes, la postura és la mateixa: cridar que ve el llop del feixisme, recordant els “greus perills” que representa per a la democràcia i l’estat de dret.
La victòria de l’aliança de les dretes italianes capitanejada per Giorgia Meloni i el seu partit Germans d’Itàlia n’és tant sols el darrer exemple. Els articles s’acumulen, sempre en la mateixa direcció: la joventut italiana marxa del país, els mercats tremolen, Putin somriu. Els qualificatius són de copia i enganxa: post-feixisme, LGBTI-fòbia, criminalització de la immigració, anti-avortament.
Els mitjans de comunicació han demostrat una incapacitat molt preocupant per entendre la realitat del món que els envolta
Més enllà de les idees que defensi Meloni, els grans mitjans de comunicació han demostrat aquests darrers anys una incapacitat molt preocupant per entendre la realitat del món que els envolta.
El primer cas destacable d’aquest biaix va ser el tracte que va rebre Donald Trump des que va presentar la seva candidatura, i que prossegueix avui encara que ja no sigui president.
Després de la inesperada victòria electoral de Trump al 2016, el New York Times va admetre que no havia sabut captar bé les inquietuds del poble nord-americà, i va fer propòsit d’esmena afirmant que procuraria donar veus que sortissin de la línia editorial progressista del diari.
Però ai las! Quatre anys després, Bari Weiss, la columnista més cèlebre a qui el New York Times havia contractat per diversificar la plantilla, dimití després de patir les pressions i insults que havia rebut per part dels seus col·legues.
Aquest cas concret il·lustra el fenomen general: la premsa propera amb la ideologia progressista oficial dels governs occidentals és incapaç de fer una lectura objectiva de la realitat. Un problema monumental ja que se suposa que ens han de proporcionar informació per entendre millor el món i eines per a guiar les nostres pròpies actuacions.
Tornant al cas d’Itàlia i Meloni, costa trobar anàlisis seriosos que expliquin per què la candidata ha tingut èxit a les urnes. En general, l’atenció es desvia ja sigui cap al fet que tant sols han votat un 64% dels italians cridats a les urnes, o bé simplement que Meloni ofereix solucions fal·laçment fàcils a problemes terriblement complexos.
Tot i que aquest article no busca explicar les causes de l’auge de Meloni, sí que cal subratllar un fet. I és que la victòria electoral dels Germans d’Itàlia i dels seus aliats Salvini i Berlusconi no és la causa dels greus problemes que travessa el país, sinó la seva conseqüència.
El curt lideratge de Draghi fou un fracàs sense pal·liatius pràcticament en tots els fronts
El contrast entre el tractament que rep Meloni i el que rebé en el seu moment Mario Draghi no podria ser més eloqüent. Com Converses explicà en el seu moment, el curt lideratge de Draghi ha estat un fracàs sense pal·liatius pràcticament en tots els fronts (amb les xifres oficials de deute, creixement econòmic i pobresa a la mà).
A pesar d’això, i no se sap ben bé a través de quin raonament, Draghi segueix sent presentat com el salvador d’Itàlia, mentre que Meloni, que encara no s’ha ni tan sols assegut a la cadira, és la seva destructora.
Si Giorgia Meloni encapçalarà el proper govern italià és precisament perquè les alternatives de centre-esquerra i centra-dreta (Enrico Letta, Matteo Renzi, Mario Draghi….) a les quedona suport la progressia han demostrat repetidament el seu fracàs, esdevenint part del problema i no pas de la solució.
A Espanya i a Catalunya en particular hi trobem exactament el mateix fenomen: a pesar de la gravíssima degradació en matèria de seguretat que pateix el nostre país, els mitjans “oficialistes” prefereixen seguir posant en guàrdia contra el llop de l’extrema dreta, tornant a confondre causa i conseqüència.
Loading ...
