Plácido Domingo es l’últim gran personatge atrapat per la lògica del Me Too, el moviment que propulsa la denúncia pública dels abusos de poder comesos amb fins sexuals. Homes nimfòmans o faldillers, aprofitats o obsessos, heterosexuals o homosexuals. La llista de reals o presumptes culpables iniciada amb un veritable depredador sexual, el productor cinematogràfic Harvey Weinstein, és llarga, i no exclou dones amb poder, encara que la seva presència sigui minoritària. L’últim cas, la denúncia del model Josh Kloss cap a la cantant Katy Perry per abusos i humiliació.
Plácido Domingo ha al·legat com una justificació que les normes i els estàndards d’avui són diferents dels del passat, quan es varen produir, dècades enrere, els actes per als quals ara és denunciat per nou dones. Vuit cantants i una ballarina. Només es coneix el nom d’una d’elles, la cantant d’òpera retirada Patricia Wulf.
Domingo amb 78 anys i ja besavi -precisament una besneta seva és l’actual directora del festival de Bayreuth– es veu ara sotmès a la picota pública, i a la desqualificació, de manera que ja han estat suspesos dos dels seus propers concerts. Més prudent, l’Opera de Los Ángeles, de la qual és director, obrirà una investigació. Els Concertes previstos a Europa no han estat cancel·lats, de moment.
I certament són temps ben diferents. No només per la ràpida credibilitat de tota denúncia, sinó sobretot per la velocitat en que aquesta és assumida com a literal en tots els casos. I el subjecte sofreix la represàlia professional fins al més complert ostracisme, abans que existeixi condemna -en els supòsits que hi hagi procés.
La lògica d’aquesta repressió professional tan radical la formulava amb precisió un dels editorialistes d’El País, Berna Gonzalez Barbour, el 15 d’agost. Al·ludint a la qualitat professional dels presumptes o efectius agressors, afirmava: però tan valida és la llibertat per llegir-los , escoltar-los o veure’ls, com la de qui els contracten per cancel·lar-los, no convidar-los, o no produir-los. L’afirmació no és poca cosa, perquè assumeix la censura per raons de comportaments en molts casos abans de la demostració de la culpabilitat.
Però les coses eren efectivament diferents fa no masses anys. Abans d’arribar a la situació actual hem vist acusats explícitament per la justícia com a violador, cas de Roman Polanski de 86 anys , o la relació del director cinematogràfic Woody Allen amb la seva fillastra, i les acusacions de violació d’una altre filla adoptada. Sobre el primer pesa ara la quarta denúncia de violació a una menor de 15 anys, formulada ara i comesa a la localitat Suïssa de Gstaad l’any 1972. La primera fou als Estats Units amb una altra menor de 13 anys, el 1977, reconeguda per l’autor i jutjada en aquell país, on el director no ha tornat més per temor a l’empresonament. Ara Polanski, que s’ha passejat dècades i dècades per Europa amb lloes de reconeixement per la seva qualitat con a director, també sofreix la desqualificació social del Me Too.
Woody Allen de 83 anys es va casar amb la seva fillastra i ha estat acusat de violació per una de les seves altres filles adoptives, Dylan Farrow quan tenia 7 anys, i continua present en l’escena social cinematogràfica en termes tan recents com l’últim Festival de Sant Sebastià.
Tots aquests i altres personatges del mon cultural i de l’espectacle han estat passejant els seus excessos en un secret a veus durant dècades, sense que el seu prestigi es veies menystingut. I ha estat així perquè des de la dècada dels seixanta i les revoltes polítiques i culturals als Estats Units i a Europa, i sota l’etiqueta de l’alliberament sexual, els excessos foren obertament aprovats com a formes d’alliberament contra l’opressió burgesa, que dictava les normes morals. La veritat pura i dura, i de la qual no es parla, és que el progressisme està a la base de les condicions objectives, de l’acceptació cultural, que feien possible els excessos, tant que un film de culta de l’època n’és el seu millor testimoni.
Es tracta de L’últim Tango a París, (1972) dirigida per un dels grans de l’època, Bernardo Bertolucci, que narra els encontres sexuals entre una dona molt jove, María Schneider de 19 anys, amb un homes madur i vidu, interpretat per Marlon Brando, de 48 anys. Ambdós es troben circumstancialment en la cerca d’un pis al París dels transgressors als anys setanta. L’escena culminant és la violació anal que comet Marlon Brando. El film fou celebrat per crítica i públic, o al menys per certa crítica majoritària, i una part del públic, que des de Catalunya peregrinaven, en el sentit quasi literal del terme, als cinemes francesos on s’exhibia la pel·lícula, prohibida a l’Espanya franquista, però també a la nítidament democràtica Italiana, governada per la Democràcia Cristiana, on a més la justícia castigà Bertolucci amb la suspensió del seu dret de vot durant cinc anys. Avui la pel·lícula és a l’abast de tothom a internet. La violència del fet va tenir un correlat a la realitat, quan Bertolucci va confessar que en l’escena de la violació, l’actriu no va ser advertida de com seria exactament, ocultant el detall de l’ús de la mantega per donar realisme brutal a l’acte; una idea confegida entre Brando y Bertolucci. Schneider es va sentir manipulada i humiliada, i el resultat va donar pas a seqüeles psicològiques. Mes informació sobre l’afer aquí i aquí
Qui des d’una perspectiva moral conservadora o des del cristianisme s’oposava a aquelles pràctiques sense límits, era catalogat de reaccionari, “carca” i “estret de ment”, malgrat que les seves reaccions estaven lluny de la criminalització professional i social que ha encunyat avui el Me Too.
La lògica del progressisme sexual del “Maig 68” era justificar-ho tot en nom de la satisfacció del desig. L’absència de tota regla moral facilitava una pràctica, d’altra banda secular: la sexualitat com una forma normalitzada d’escalar posicions i exercir prerrogatives, on els límits entre el consentiment lliurement acceptat, i l’abús de poder, resultaven de fàcil obviar precisament perquè el desig era el rei.
