Un dels problemes crucials de Catalunya és haver abandonat pràcticament el que havia estat una ensenya de la Generalitat tant en el segle XX com en el període republicà: la planificació territorial o l’ordenació del territori, digueu-li com vulgueu. Aquest ha estat un dels grans errors d’Aragonès. Un fet que està estretament vinculat a la previsió i gestió de les infraestructures.
Agafem el cas del corredor mediterrani. L’índex sintètic calculat per la UE el 2015 per determinar quins són els trams d’infraestructura viària que enregistren una major intensitat d’ús se situa, en primer lloc, amb un índex de 15,89 la Conca del Ruhr, seguit de Milà amb un 9,37 i molt a prop i, en tercer lloc, l’eix Barcelona-Tarragona, amb un 8,46, amb més intensitat, per exemple, que la regió de Frankfurt o la regió de París. Per situar una referència espanyola, Madrid està al lloc 13è amb un índex de 4,68.
Per tant, si el corredor mediterrani és important, urgent i va molt endarrerit, el tram entre Barcelona i Tarragona, i de fet fins a la frontera, hauria d’haver tingut un tractament urgent i prioritari que no ha tingut i, no només això, sinó que s’ha produït el fenomen de la saturació de l’AP-7, que és la part fonamental d’aquest eix a causa del col·lapse produït en el moment que la concessió va finalitzar i l’autopista es va posar a lliure disposició sense, però, prendre cap mesura prèvia que atenués aquest problema de saturació.
Aquest fet ha danyat greument la comunicació en tot aquest territori i és una manifestació important de la manca de planificació territorial. Ara, de pressa i corrents per intentar atenuar el problema, s’han acordat amb el govern espanyol 42 actuacions que afecten 223 quilòmetres per un import de 1.050 milions. En aquestes inversions destaca el 3r carril entre l’Hospitalet de l’Infant i Amposta, el 4t carril entre el Vendrell i Papiol, el 3r carril entre Montmeló i Parets del Vallès, el 4t carril entre Sant Celoni i Montornès, i també l’ampliació entre la frontera francesa i la Jonquera, a més d’altres actuacions.
Tot això en realitat hauria d’haver estat realitzat abans d’obrir a la lliure circulació l’AP-7, perquè l’estalvi que ha ocasionat als usuaris poder accedir sense haver de pagar té com a contrapartida un cost no comptabilitzat, però molt real, que és el de la gran pèrdua de temps, perquè vol dir diners, que significa la saturació. I també un major impacte ambiental perquè la contaminació ha crescut.
Aquesta manca de planificació es manifesta també en el conjunt del territori. Malgrat la seva reduïda dimensió, Catalunya pateix alhora processos intensos de despoblació en el seu espai més perifèric i al mateix temps de congestió a l’espai central de l’àrea metropolitana.
L’eix que des del Pallars Sobirà descendeix per l’Urgell cap al Montsià i el Baix Ebre i que també afecta les comarques de la Noguera, les Garrigues, el Priorat i la Terra Alta constitueix un territori fortament afectat per processos de despoblació i d’envelliment intern. D’aquesta àmplia franja només s’exceptuen aquelles parts que disposen de regadius. Aquesta despoblació també s’entén cap a la Segarra, Solsonès, Conca Barberà i a part de l’Alt Camp. En realitat, la major part dels municipis, que són molts, de l’ordre de més de 700, menors de 2.000 habitants pateixen aquest problema, sense que la Generalitat tingui un pla territorial ni d’acció municipal que contempli aquestes dues realitats. Catalunya necessitat desconcentrar la seva població, però el govern català no ha fet res al llarg d’aquests anys per promoure-ho.
Però, és que, a l’altre extrem de l’àmbit metropolità també es fa notar aquesta carència. Per exemple, en la falta de sòl industrial, sobretot a Barcelona on és difícil trobar terrenys de gran format que permetin la localització de naus grans, sobretot per al sector logístic. Aquest dèficit fa que inversions que volien localitzar-se a Catalunya han hagut de marxar, per exemple a València, per manca de condicions o perquè el sòl, per efecte de la diferència entre demanda i oferta, és molt car.
I per situar un últim dels diversos casos importants que posen en relleu com la manca de planificació territorial perjudica el nostre potencial, és el fet insòlit que Catalunya és una de les poques regions europees que tindrà 8 estacions d’AVE en el seu territori i de les quals ara ja en disposa de 5. Aquest potencial de comunicació que a més enllaça amb facilitat 3 aeroports, el de Girona, Reus i Barcelona, hauria de tenir un projecte que traduís en termes econòmics aquest potencial. Però tampoc en aquest cas s’ha fet res.
Els nostres governants han tingut ocupacions més importants a les quals dedicar la seva atenció.
Malgrat la seva reduïda dimensió, Catalunya pateix alhora processos intensos de despoblació en el seu espai més perifèric i al mateix temps de congestió a l'espai central de l'àrea metropolitana Click To Tweet
Loading ...
