La imminència d’unes eleccions és una ocasió gairebé obligada per a reflexionar sobre la nostra forma d’organitzar-nos col·lectivament, més precisament, d’organitzar la forma de governar-nos. No és pas que aquesta convocatòria i els dies de campanya oficial que la precedeixen hagin aconseguit sortir dels tòpics coneguts pel que fa a l’explicació de programes i a la manera de relacionar-se els candidats.
Tot bastant previsible i bastant avorrit, però sempre hi ha particularitats.
La novetat aquest cop radica en el fet que anirem a votar en el bell mig de la desgràcia col·lectiva de la pandèmia i que han estat convocades d’una forma també molt desgraciada, com a conseqüència, en primera instància, de la inhabilitació del president Torra i conseqüència, en segona instància, d’una sentència judicial contrària a la decisió inicial de qui té la responsabilitat d’organitzar-les, en aquest cas el Govern de Catalunya.
De fet el 2021 no ha començat gaire bé. Ja a primers de gener van començar a circular per les xarxes socials fotos i missatges castissos que, en mode humorístic, posaven de manifest aquestes sensacions. En recordo un que em va fer especial gràcia per la seva simplicitat: era la foto d’un paper en el qual hi havia escrit «amb les dades que tenim fins aquests moments, us desitgem un feliç 2022».
El gener va ser testimoni, entre altres joies, de l’assalt al Capitoli de Washington, del darrer rebrot de la pandèmia amb les consegüents restriccions de l’activitat, i a més a més, la discutida intervenció judicial en la fixació de la data electoral. Esfereïment, por, impotència.
No és gens estrany que, en aquestes circumstàncies, les previsions de participació siguin molt baixes i la bossa d’indecisos molt alta. L’increment de la resistència ciutadana a la col·laboració en la jornada electoral, com a membres de les meses, que s’ha multiplicat per no sé quant, és un claríssim indicador de l’esperit en què la societat catalana es mira aquest procés electoral. Amb les propostes de les diferents opcions polítiques els ciutadans ja ens hem mostrat repetidament escèptics, ja ens hem acostumat al fet que el màrqueting ha entrat de ple en el disseny de les campanyes, ja hem comprovat que la lluita pel vot té un gran component d’oportunisme, de curt termini, de tàctica mesquina. I malgrat això, hem après a votar.
El que més greu em sap és la tendència a passar de la poca confiança en programes i polítics a la desconfiança sistemàtica, i fins i tot la malfiança, en tot allò que fa referència a la representació i gestió dels interessos col·lectius i dels mecanismes per a arribar a exercir aquest poder delegat.
Un dels puntals bàsics de la convivència és confiar en els altres. L’articulació de la vida en societat no és equivalent a la maquinària d’un rellotge. Necessitem la confiança perquè les normes i lleis que ens autoimposem siguin sempre les més adequades, necessitem confiança per a provar de corregir errors, ens cal confiar que el coneixement que no tenim el poden tenir els altres.
És complicat predicar aquesta actitud més resilient quan algunes actuacions de les grans estructures de l’estat, aquelles que també ens representen si bé d’una forma més derivada -monarquia, institucions judicials, poder policial i militar, alt funcionariat – han alimentat la desconfiança creixent envers qualsevol funció pública.
Votar no és obligat a Catalunya, i crec que no ho ha de ser. L’abstenció, si és activa, també és una opció que incorpora el seu propi missatge. Personalment, però, penso que votar és tornar a exercir l’oportunitat de donar confiança, de reconèixer que no hi ha alternativa millor a dirimir en el si de la nostra societat la manera de com volem conviure.
Malfiar-se és jugar sempre a la contra.
M’ha fet gràcia aquests dies l’anunci d’un nou programa que els periodistes Terribas i Basté preparen a TV3, «nexes» crec que es diu, en el que ens prometen «que buscaran el que ens uneix». Està molt bé, però potser que ho busquem també nosaltres.
Un dels puntals bàsics de la convivència és confiar en els altres. L’articulació de la vida en societat no és equivalent a la maquinària d’un rellotge Click To Tweet
Loading ...
